“L’ estat espanyol és una rèmora”


nuriacadenes

NÚRIA CADENES
Periodista i escriptora
Entrevista puplicada el 20-10-2007 al DIARI DE MATARÓ.CAT
Per Selene Sans i Pujadas (Periodista) i Òscar Batet (Director del Diari de Matáró.CAT)

La Núria ens esperava davant la menuda església de Vall-Llobrega, el poble on viuen els seus pares. Asseguda, amb el cap cot, llegia un llibre o escrivia … no ho recordo bé. La intenció era fer l’entrevista a casa seva però com que encara era dia de verema vam decidir anar a un lloc més tranquil. El que sí recordo és que escoltar la Núria em va deixar totalment embadalida. Era impossible distreure’s, perdre’s un mot, un punt o una coma… perquè les seves paraules farcides d’erudicció, el seu tarannà dolç però alhora la seva forta convicció i ferma seguretat em van captivar al moment. Sens dubte, sap del que parla i per allò que lluita. Crec que es necessiten molts més esperits com el de la Núria per fer tirar endavant aquest país. I ella m’ha convençut que és possible.

“Tots som uns galls d’indi”

“Sort en vaig tenir de les preses basques!”

“Tinc confiança absoluta en la capacitat de transformació de la gent”

“Hi ha la necessitat que el Principat intervingui pels catalanoparlants del País Valencià”

“La gent coneguda hauria de sortir de l’armari independentista”

“El recolzament de la gent fou el que literalment em va treure de la presó”

 

“Avui fa quinze dies d’aquella nit… i no em puc treure del cap el moment de la detenció. La por, les cares d’aquells fills de puta se m’han quedat gravades a la memòria i no les oblidaré mai, no les vull oblidar. Me les pagaran totes juntes! Us ho prometo!”. Recordes aquestes paraules?

Pertanyen al llibre “Cartes de la presó”.

És cert que no s’oblida mai perquè es porta a dins, però tampoc hi penso constantment, si ho fes seria no viure. Per tant, m’esteu fent rebobinar pràcticament 20 anys enrere… el 8 de setembre, la nit del meu sant. Malgrat tinc les imatges molt gravades a la memòria, ara ho veig com una pel·lícula. Fins i tot m’hi veig a mi, cosa impossible perquè jo estava a terra, d’esquena. Recordo que, de cop, van sortir uns homes de darrere unes mates apuntant-nos amb pistoles i cridant: “al suelo, al suelo!”. En aquell moment tenia molta por del que podia passar-me.

Les cares d’aquests personatges no les he oblidat, sobretot la d’un tal Saéz Merino, l’únic que em va pegar. I això que jo sóc molt oblidadissa per cares i noms… . A partir de la detenció vaig entrar en una mena de túnel, quelcom que em xuclava, que m’arrossegava cap a no sabia exactament on. Al poc temps de sortir de la presó no era capaç ni de passar pel davant de Via Laietana, el lloc de la detenció. Ara ja no… hi passo tranquil·lament.

Què els diries si te’ls trobessis?

Això depèn de les circumstàncies. Jo tampoc no personalitzo tant, malgrat no els justifico en absolut. Però no sé si valdria la pena dir-los alguna cosa. A més, amb una mica de sort, potser ni els coneixeria. Possiblement, passarien pel meu costat i ni me n’adonaria… . I què els puc fer? No els vull donar el gust que vegin que em va afectar tant fins arribar al punt d’alterar-me la vida. No crec ni que es mereixin això… .

Vas participar en l’atemptat de Terra Lliure?

És una pregunta que em sobta… perquè sembla que el fet que et detinguin per quelcom que no has fet no pugui passar.

Fa poc han detingut la Núria Pòrtules. A mi em va passar una cosa similar. Potser faig paral·lelismes perquè ella també es diu Núria, i potser és quelcom sentimental. Però no m’interessen els detalls perquè, per mi, una persona és innocent fins que es demostri el contrari, no viceversa. Són qüestions bàsiques de democràcia elemental que no han estat assumides per l’estat espanyol. Se li ha d’explicar al detingut perquè se l’ha privat de llibertat, no al revés.

En aquella època feia més d’un any que havia començat de militant a Maulets, formava part de la Mesa Nacional. Pel que he deduït després, es van unir diversos factors que van contribuir al meu empresonament: estava en el moment i en el lloc equivocat en un moment en què hi havia la voluntat política de castigar l’independentisme català, que llavors estava creixent molt. Per tant, una manera de tallar-ho era ficar una noia jove i independentista, en aquest cas de Maulets, a la presó. No cal que passi res extraordinari perquè hi hagi uns cercles que incomodin a l’estat espanyol.

Em van acusar de tenir un manual d’explosius a casa, que vaig negar i nego en tot moment. Per deduccions, vaig pensar que podien ser apunts de química. Per tant, el meu advocat Fernando Salas, que va col·laborar a destapar el cas GAL, i jo vam exigir que se’ns presentés aquesta prova, però curiosament havia desaparegut. I com aquesta mil qüestions més, que sembla mentida que passin. En un moment donat, em van dir que tenien un testimoni que m’havia vist dipositant l’explosiu i que m’havia reconegut. Deien que m’havia tirat al port i que havia bussejat fins a arribar a les caravel·les. I això és impossible perquè llavors no sabia ni nedar, tenia molta por! Ells van intentar de mil maneres que jo reconegués això encara que fos impossible. Durant molt de temps van intentar que m’autoinculpés perquè sabien que una confessió va a missa.

A més, vaig estar dos anys sense acusació formal, quelcom inaudit segons l’advocat perquè no sabia de què defensar-me. En aquest sentit, sempre recordaré una vinyeta, el dibuixant de la qual no recordo, que il·lustrava el següent: un cuiner estava a punt de tallar el coll a un gall dindi en un corral. I un dels altres galls que s’ho miraven li deia a l’altre “alguna cosa deu haver fet”.  Doncs bé, al cap i a la fi tots som galls dindis.

– Et van torturar a la presó?

Vaig desaparèixer del món: a la meva família li van negar que fos a la Via Laietana. Estava totalment incomunicada. Els primers dies no vaig tenir dret a res, ni a un advocat.

Em van tenir hores sense dormir, sense saber si era de nit o de dia. Em deixaven en un calabós i no veia mai la llum del sol. A hores irregulars em pujaven a fer interrogatoris i m’apagaven i m’encenien el llum. Després dels interrogatoris em tenien hores dreta, arran de la paret però sense poder-me recolzar. Em van fer caminar a la gatzoneta mentre sonava la Cançoneta, em pensava que trauria els budells! M’amenaçaven dient-me que detindrien una amiga meva. I, a més, un policia em va ventar dues plantofades que gairebé caic de la cadira on estava lligada.

Malgrat tot això, mai vaig plorar, em vaig tancar dins la meva closca, mai vaig voler res d’ells. Fins que un dia en rebre un raspall de color groc, com el de casa, vaig arrencar a plorar perquè vaig saber que me l’enviaven els meus pares. Més tard, quan vaig estar a la primera presó, a Caravanchel, ens feien formar a totes i nosaltres ens hi negàvem asseient-nos a terra. Però un dia em vaig posar a la gatzoneta i, de cop i volta, em va venir un atac de plorera descontrolada. No vaig entendre què em passava fins que vaig recordar-me de la Via Laietana. Explicar això em provoca encara un regirament d’estómac.

Va ser, però, un tipus de maltractament que no va arribar al nivell que practicaven a Euskadi en aquella època, de les quals jo en sóc testimoni perquè he vist l’estat en què arribaven les dones a la presó; o les tortures que es van practicar als independentistes l’any 92: quan en Marcel Dalmau va arribar a casa, la seva dona no el va reconèixer. I en això hi he reflexionat molt, perquè si jo vaig quedar tan malmesa, no puc deixar de pensar en com ho devia passar la gent que va patir d’aquesta manera. I no estem parlant de l’Argentina de Pinochet sinó de l’Espanya democràtica.

 

– Fins a quin punt hauries pogut evitar la pèrdua de llibertat durant els anys de presó? I, en tot cas, hauria valgut la pena evitar-ho?

Sí, ho hauria pogut evitar molt fàcilment. El jutge de l’Audiència Nacional m’ho va dir d’una manera molt clara, i això ho he denunciat públicament mil vegades esperant que ens posin una querella… perquè proves no en tenim.

Era una època en la qual s’enviaven moltes postals directament a l’Audiència per recolzar els presos i, és clar, estaven molt emprenyats. El jutge estava desesperat perquè només rebia cartes d’aquestes. Així que després d’esbravar-se contra mi davant l’advocat i la meva mare, els va dir que per sortir de la presó només havia de signar dos papers: en un havia de renunciar a les activitats terroristes i no sé quantes més coses, i a l’altre havia de donar noms. L’advocat li va preguntar que què passava si jo no coneixia cap nom. El jutge li va respondre textualment: “pues que se los invente!”. Per tant, el cas era detenir gent i prou. I si no tenien proves se les inventaven, o aconseguien confessions a través de la tortura –que implícitament està permesa a l’estat espanyol perquè no es persegueix als torturadors–. De fet, si algú arriba davant un jutge amb la cara destrossada ningú es preocupa de preguntar ni investigar què ha passat. I en teoria, si tan demòcrates són, s’haurien de preocupar per saber què ha passat.

No sé qui va dir el següent: “He viscut en el monstre i en conec les entranyes, i la meva fona és la de David”. Per això no em faran mai passar gat per llebre, perquè qualsevol llei que fan ells se la salten amb absolut impudor. Sobre el paper, un pres ha d’estar amb màxim contacte amb el seu entorn i el seu àmbit social per facilitar la posterior reincorporació, però fan exactament el contrari. S’enduen la gent per motius polítics, malgrat no existeixen presos polítics porque estamos en democracia, però amb uns determinats presos  actuen diferent i se’ls emporten a Ceuta, Melilla, les Canàries, on hi ha una presó terrible que es diu Puerto de Santamaría.

T’adones fàcilment de quina manera es preparen les lleis per actuar segons els seus interessos, que seria el cas de la llei antiterrorista, i com fàcilment també se salten les seves pròpies lleis. A vegades, em sembla que ens ho creiem més nosaltres això de la separació de poders i la democràcia que no pas ells. Tot és una gran mentida! Hi ha temporades d’aparença més creïble, i d’altres en les que tiren més pel dret.

 

-Quina mena de vincles vas tenir amb les preses basques?

En molts aspectes em van obrir finestres. Jo venia d’un món molt sòrdid. Una de les coses més horribles que recordo és el trasllat. Em van dir que se m’enduien cap a Madrid i que mirés bé el rellotge que hi ha a la Plaça Catalunya perquè tardaria molt en tornar-lo a veure. Anava emmanillada de manera que les mans em quedaven sota la cama, no hi havia manera humana d’estar bé. Semblava un malson, se m’enduien de casa. A més, es van aturar enmig de la carretera i vaig pensar que em matarien. Al final no sé ben bé què van fer, però em van portar fins a l’Audiència Nacional, on tampoc vaig voler declarar perquè no sabia què em passaria. Potser és una tonteria… però quan em van portar un entrepà a la cel·la, el fet que no estigués sucat amb tomàquet em va enfonsar en la misèria, perquè em vaig adonar del tot que no estava a casa. Tot això sense encara haver vist cap advocat ni a ningú.

Tenia la sensació que en qualsevol moment em podien fer qualsevol cosa, sabent que a ells no els passaria res. Estava fora del món, això és la llei antiterrorista. I això passava durant el franquisme, els anys vuitanta i continua passant ara. Jo tenia la idea que anava a un lloc molt horrible, perquè els policies ja s’havien encarregat de dir-m’ho… i estava acollonida. De cop i volta em van dur a Caravanchel, on llavors hi havia un mòdul només per a preses polítiques. Quan vaig arribar les preses basques em van donar la benvinguda, em van acollir molt bé. Feia molts dies que no parlava amb persones. Se’m va obrir el món malgrat encara em van tenir incomunicada durant uns dies. Però elles amb una corda em baixaven papers de telegrama i un llapis. A partir d’aquell dia em van fer coixí per tot el que havia de venir després perquè aquell tipus de Caravanchel es va acabar: aquell mòdul es va tancar i va començar la política de dispersió amb les preses basques i després també em va tocar a mi. Per això, vaig estar a tres presons diferents: Madrid, Múrcia i Saragossa. Van començar a separar a la gent i a col·locar-la a diferents punts de l’estat. Però mentre vaig estar allà, que van ser els primers mesos, fou diferent. Era una presó amb els seus problemes però elles em van cuidar molt, sort en vaig tenir!

– Parlaves de política amb elles?

Sí, i tant. El que passa és que hi havia qüestions que no tocàvem perquè teníem diferents punts de vista inconciliables. Per exemple, jo no he estat, ni estic, ni estaré mai d’acord amb ETA. A més, feia un any de l’atemptat a l’Hipercor a Barcelona. Per tant, per cortesia, no en parlàvem. Tampoc n’hauríem tret res. Parlàvem de coses generals i superficials, fèiem bromes,… ens unia el fet de pertànyer a dues nacions sense estat.

Més tard, van portar les preses socials que tenien la sida. Això va ser el meu primer contacte amb la sida i la drogodependència, un món llavors desconegut per mi. Estàvem realment acollonides perquè no sabíem què passava.

 

– En el teu llibre “Cartes de la presó” utilitzes molt l’expressió “us estimo molt”. Fins a quin punt vas deixar d’estimar a alguns amics? Et vas sentir traïda per algú?

No diré que no. Però una cosa compensa l’altre perquè hi ha gent que et pensaves que et respondria que, de cop i volta, desapareix; i en canvi, d’altra de la qual no n’esperaves res o que no coneixies i t’ho dóna tot. Així que de la mateixa manera que vaig perdre molts dels meus suposats amics en vaig guanyar molts altres. Per tant, una cosa va per l’altra. Els éssers humans som capaços tant de moltes misèries com de moltes grandeses. Jo em quedo només amb les grandeses, de la resta no me’n recordo. M’han passat coses precioses: amics que han estat sempre amb mi, perseguint-me per tot l’estat mentre estava a la presó; i milers de persones que m’escrivien, moltes i molt diferents. Aquest recolzament és el que literalment em va treure de la presó i el que m’hi va mantenir viva. Era igual de valuós un dibuix d’un nen d’una escola que les històries que m’expliqués un avi que havia passat la guerra. Gent molt diferent, que simplement agafant paper i llapis t’obrien finestres constantment. I això és immens, i no sé si en som conscients d’aquesta capacitat de regalar finestres que tenim la gent.

Jo tenia una petició fiscal de 42 anys de presó: em van fer dos sumaris, un de 30 anys i un altre de 12. I vaig estar-hi menys de sis anys, però si per Espanya fos encara hi seria. I, mira, en sóc fora! I això és gràcies a la pressió constant que hi havia, de la qual només me n’arribava potser un 10%. Encara ara algú m’ho explica… . Per això, sóc tan optimista, perquè tinc confiança absoluta en la capacitat de transformació que té la gent.

 

– La lluita independentista: lluita perduda o esperançadora?

Està claríssim que perduda no! El segle XXI és el nostre segle, n’estic segura. Per coses de feina vaig anar a entrevistar a en Tísner, una preciositat de persona. Recordo una frase que em va quedar gravada per sempre més: “Jo com més vell més radical”. I una mica és això. Des que tinc ús de raó sóc independentista, o sigui, que ara amb més convicció. El que no té futur precisament és l’estat espanyol. Són una rèmora, ells van tenir el seu moment i no se’n van sortir. Com a estat són un fracàs perquè no s’ha consolidat una sola nació, al revés, cada vegada tenim més força. I això els empipa. Porten 300 anys justos, des que van perdre la Batalla d’Almansa,  intentant-ho i malgrat tot, aquí ens tenen, plantant cara i amb perspectives d’assolir la independència. El sentit de la història en aquest cas bufa a favor nostre. Justament perquè aquestes provatures supranacionals no encaixen i generen conflictes permanents. El jersei d’Espanya ens és incòmode i tiba per tot arreu. Espero que no tardi gaire perquè jo ho vull veure. Sóc independentista perquè confio en veure la independència, no perquè només somií en ella. Aquest país té un no sé què, una xarxa que funciona capaç de capgirar qualsevol situació. Com més va, més raons materials tinc per creure que esdevindrà una realitat. El que passa és que no sé en quins termes, ni si serà un procés que seguirà tota la nació sencera o només al Principat, que crec que és una qüestió que ens hauríem de plantejar. Però que anem encarrilats evidentment. De fet, tenim molta més força que anys enrere malgrat s’ha intentat tallar per diversos canals aquesta força emergent, que ara té més empenta. Hi ha convicció, unió, normalitat en manifestar l’independentisme… i això dóna molts ànims.

– Però com a conseqüència del radicalisme del PP potser…

Sí, ajuda però no ho crec. Això del “com pitjor millor” és molt perillós, no sempre funciona. A València, per exemple com pitjor, pitjor. És més important consolidar les pròpies conviccions que no actuar a la contra, perquè en un moment donat Espanya serà bona potser. I si no has muntat una plataforma independentista ferma tot es desmunta. Per tant, hi ha d’haver alguna cosa més.

– En el llibre “Jo no sóc espanyol” de Víctor Alexandre dius: “Primer s’obliga al vençut a aprendre la llengua del vencedor, després se li diu que és també la llengua del seu poble…”.

És molt greu el que ens fan, però no és nou perquè qualsevol país colonitzador actua així amb la colònia. És el mecanisme de manual per intentar assimilar-nos. En el cas de la llengua és flagrant. No és que hi hagi dues llengües i ambdues siguin d’aquest país, com des de tants sectors es defensa. En absolut és així. La llengua catalana és la d’aquí i l’altra ha vingut després. És de calaix! Jo ja no sé si realment s’ho creuen o és que tenen molta barra. El que és greu és que des d’aquí encara es discuteixi sobre això, que encara es plantegi l’ús del català com una opció. En el nostre cas la llengua és l’element vertebrador, bàsic, claríssim… l’hauríem de defensar aferrissadament.

 

– Al País Valencià, on vius i treballes, com està el tema de la llengua?

Hi la necessitat que el Principat intervingui pels catalanoparlants que hi ha. Devem ser dels pocs pobles del món que tenim prevenció a l’hora d’ajudar els seus compatriotes per no molestar els enemics de la llengua, el projecte dels quals és Espanya. Per tant, en l’àmbit institucional, són aquests els que aturen accions que són necessàries i que reclamen els catalanoparlants. I això és gravíssim! Des d’un punt de vista ètic i d’interès nacional és inacceptable perquè la força d’aquesta nació és la força de tota ella, no només del Principat. Una persona que consideri la seva nació només el Principat s’ha de dir regionalista, no nacionalista. A més, aquest eix nacional nostre, al qual avui li donen noms diversos per no anomenar-nos Països Catalans, representa una gran força cultural, històrica, literària, econòmica… . I així és com ens hem de presentar al món. Per això, Espanya no deixa d’intentar esquerdar-ho.

Des del País Valencià es reclama la intervenció del Principat perquè som el mateix país. I des d’aquest punt de vista és una mica desesperant. D’altra banda, hi ha molta vitalitat malgrat les dificultats, molta empenta, creativitat. Per exemple, hi havia famílies plenament catalanoparlants que després de la Guerra Civil parlaven als seus fills en castellà perquè poguessin tenir la possibilitat de desenvolupar-se i de treballar. El tall de la guerra va ser ferotge! Una d’aquestes famílies fou la del meu company i actualment, ell i els seus dos germans, després d’anys parlant en castellà, han recuperat el català per diferents processos. Fins i tot entre ells parlen en català. Això em sembla tan meravellós!

Per tant, la visió que té el Principat del País Valencià és només la que dóna TV3: carnisseria i successos o blaveros i feixistes. En canvi, si es mouen cada any 200.000 persones en les trobades d’escoles en valencià o si el Correllengua aconsegueix reunir també milers de persones no surt enlloc. I jo em pregunto: això no és la realitat? És molt important no creure’s només la part que es mostra, que naturalment existeix, però que no és la totalitat del que hi ha. Ves i camina el País!

– El fet de ser periodista, escriptora i historiadora que lluiti per la independència dels Països Catalans estigmatitza?

Sí que estigmatitza,  però intento tornar la pilota. Perquè m’han de penjar a mi una etiqueta i, en canvi, als militants espanyolistes, que són visceralment anticatalans i nacionalistes espanyols, no? Per mi això és trampa! Per això, intento actuar desemmascarant aquesta trampa i mostrar contínuament el meu fervor nacionalista. Ells, que creuen i lluiten per un nacionalisme destructiu, si poguessin, ens eliminarien de la capa de la terra i d’això encara ara no en som prou conscients. Aquesta gent no ens perdonarà mai el nostre pecat capital: ser catalans. Per tant, ja que tinc l’estigma, que el tingui ben posat. El que no faré jo és actuar a la feina de manera que contradigui les meves conviccions polítiques i ètiques. Al revés, sempre que puc intento afavorir el meu país des de la feina. I crec que, en la mesura que es pogués, ho hauríem de fer tots. Per això crec que la gent coneguda hauria de sortir de l’armari independentista, tal i com ho ha fet en Joel Joan per exemple.

– Molts tenen por de perdre diners…

En un moment determinat potser sí que deixes de guanyar diners, però a molts no els faria res anar malament i malgrat això són uns mesells. Per exemple, el barri de València on visc jo, el Cabanyal, majoritàriament catalanoparlant, està amenaçat per la construcció d’una avinguda que tallarà la zona per la meitat i s’enderrocaran 1500 vivendes. Fa molts anys que gent del barri s’oposa a aquest projecte i de moment està aturat. Quan vaig anar a viure-hi, el primer dia que vaig anar al mercat em vaig trobar una noia de la Plataforma “Salvem el Cabanyal!”, que ha lluitat i lluita contra vent i marea, i em va fer una ronda per les parades. Davant un dels venedors em va dir: “A este no li compres que es del PP”. Així que aquest senyor tindrà unes quantes clientes menys perquè la veu corre. Per tant, depèn com t’organitzis, pot arribar a ser una avantatge. El que cal simplement és crear consciència de comunitat, com fan altres pobles del món i tirar endavant! Crear una realitat de prestigi, més enllà del voluntarisme com hagués pogut passar anys enrere, per guanyar-te les garrofes d’una manera digna i fer una feina ben feta. I a partir d’això, crear possibilitats de desenvolupament econòmic. En Josep Renau, un cartellista valencià, que va exiliar-se a la República Democràtica Alemanya va dir en una ocasió: “El millor que puc fer pel meu país és ser internacionalment reconegut per la meva feina”.

– Formes part encara de Maulets?

No, ja fa molt temps que no en formo part. Ara milito al PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional del Països Catalans), malgrat no m’hi dedico el temps que voldria per motius de feina.

– Uns Països Catalans independents han de ser un estat socialista?

Han de ser, no. Una altra cosa és el que jo vulgui, jo sóc comunista però l’altre potser no. Plantejar-se això no és la necessitat que impera ara. La vertadera necessitat és la de ser independents. Ha de ser la prioritat perquè sinó desapareixerem del mapa. Després d’això podrem pensar en quin tipus de societat volem convertir-nos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s