Enric Casasses: “La cultura catalana és una de les més potents d’Europa”

“La cultura catalana és una de les més potents d’Europa”
009
10-07-2007
ENRIC CASASSES
Poeta
20200227_ENRIC_CASASSES
Entrevista editada al DIARI DE MATARÓ.CAT el 20070710

Enric Casasses, nascut al 1951 a Barcelona, és autor de, entre altres obres, “La cosa aquella” (1982, premi Crítica Serra d’Or de poesia 1992), “No hi érem” (premi Crítica de poesia catalana, 1994), “Desfà els grumolls” (1994), “Calç” (1996, premi Carles Riba 1995), “D’equivocar-se així” (1997, premi Ausiàs Marc de Gandia 1996), “Coltells” (1998), “Plaça Raspall: poema en set cants” (1998, premi Ciutat de Palma de poesia 1999) i “Canaris fosforescents” (2001). Ha continuat la seva trajectòria de poeta a “Descalç” (2002) i “Que dormim?” (2002), i ha realitzat diferents muntatges de poesia i música, en col·laboració amb Pascal Comelade, i ha estrenat dos espectacles teatrals, “Do’m” (2003) i “Monòleg del perdó” (2005).

Texans, cabells llargs i blancs, cara de savi. Em trobo amb Enric Casasses a Palafolls on ha anat a recitar dins del cicle de poesia “Paraules Prenyades”. Just abans de la seva intervenció, sortim al carrer i, mentre fuma sense parar, parlem de l’acte d’escriure, de la seva formació com a poeta, i de les seves lectures. Amb veu suau, i amb una amabilitat extrema, va responent totes les preguntes. Just després, intervé davant un públic que, encara que ja el coneix, no deixa de somriure i emocionar-se.

-Com va influir en la teva formació el fet que el teu avi, Enric Casasses, fos un pedagog tan important?
En molts aspectes. Encara que, per mi, no era la persona més influent de la meva família, sí que hi havia un cert ambient de cultura. Els llibres, i els poemes, eren el pa de cada dia. El que sí que tenia clar, des de petit, és que no volia ser mestre. L’avi i l’avia ho eren, i el pare, a la Universitat, també era professor. Potser, de manera profunda, qui em va influir més va ser la família de la meva mare que eren de l’Escala. Tot aquell llenguatge dels pescadors, més tradicional, més dens… Era molt intens.

– La joventut que passes a Gràcia, on es respira en aquell moment aires de llibertat i anarquisme, com ha marcat la teva obra? Aquells anys, els últims del franquisme i els primers de la democràcia, semblava que tot era possible. Era un ambient que convidava a la creativitat de tothom. No és com ara, que sembla que La Cultura la portin les institucions. Tenies la sensació que eres tu qui movia les coses. Va ser molt ric.

– A Gràcia comparteixes pis amb Pascal Comelade.
Sí, les col·laboracions van venir després, però l’arrel de tot plegat ve d’allà. Ell estava a la sala amb el pianet i jo a l’altra taula escrivint…

– Després marxes a Alemanya. Què vas a buscar?
No anava a buscar res. Fugia de Barcelona, per circumstàncies de la vida, i dels amors, em sentia malament aquí. Vaig conèixer una gent que tenia una habitació i vaig anar-hi a passar una temporada. Després, ja vaig llogar un pis, i m’hi vaig quedar 3 anys. Em va anar molt bé. Cercava la solitud i, com que no entenia l’alemany…

– Una solitud necessària per a un poeta. Però, Enric Casasses, des de sempre, sabia que volia ser poeta?
Des de la primera adolescència, d’alguna manera sí. No sé per què ni com. Al principi, no era poeta, sinó escriptor.

– De fet, has treballat la prosa poètica.
Sí, però mai he pensat en la novel·la.

– Potser perquè la teva escriptura és més impulsiva.
La poesia em sortia de cop, però eren coses que havia estat incubant durant temps. Els poemes són com les conclusions de tot un viatge intern. Però a vegades és més lent. No tinc un mètode. Això va com va…

– Llavors, què és la inspiració?
Sí, és això. És deixar parlar d’allò que, conscientment, no saps que existeix però que ja hi és.

– En alguns poemes, del fet d’escriure, fas paral·lelismes amb “Paraísos Artificiales”. La droga pot ajudar a crear poesia o la poesia és una droga en sí mateixa?
La poesia és com una droga, sense ser-ho. Sí, jo a “Calç” parlo dels “Inferns Naturals” en contraposició als “Paradisos Artificials”. Em preocupava molt la relació entre l’esperit i la matèria. La droga et pot ajudar a arribar a estats de consciència determinats. Però pensar que la droga en ella mateixa inspiri és molt enganyós.

– Què hi ha a la poesia recitada que no hi ha al llibre?
Al llibre, el lector està sol amb els versos. I que tu t’imaginis què està dient el poeta és molt important. I això està molt bé. Però el llibre escrit és molt modern, i la poesia parlada és la de sempre. És la més plena, és d’abans de l’escriptura. Una cosa molt important en poesia és l’entonació. Fins i tot, el gest.

– En aquest sentit, prefereixes el vers lliure o la mètrica més tradicional?
Tot. He fet de tot. L’únic que no he fet és poesia visual. Tots són maneres d’utilitzar el llenguatge.

– Quina diferència hi ha entre un cantautor i un rapsode?
La cançó és ja, en sí, un element més. És música. Pots no entendre què diu una cançó però que t’agradi. Però depèn també del cantautor. Alguns treballen més que altres el llenguatge.

– De fet, una vegada vas dir que Verdaguer i Bob Dylan són idèntics.
Tots dos són populars i tots dos tenen un vessant religiós però, naturalment, no són idèntics.

– Però la poesia ha de ser popular o minoritària?
El que falla és L’ “ha de ser”. Està bé que sigui popular si arriba però si un poeta, per dir una cosa, ha de fer-ho d’una manera determinada, i difícil, doncs no ho pots dir d’una altra manera. Ausiàs March, per exemple, s’ha de penetrar, més que llegir. No es pot fer un resum senzill de la seva poesia. Aquesta és la gràcia de la poesia. La llibertat.

– Avui, es pot viure de la poesia?
En català és molt difícil. En anglès, en viuen bastants. Jo he anat fent altres coses. He fet pròlegs, he preparat l’edició del llibre de Verdaguer… Però qui està ficat en aquest món el que intenta és viure per la poesia, no de la poesia.

– I quina importància li dónes a l’humor a l’hora de recitar?
Sorgeix. Jo no crec que un artista, o un poeta, sense humor pugui ser bo. És una de les coses bàsiques de la persona.

– Has guanyat diferents premis literaris i, alguns, han fet que et coneguem millor. Què penses dels premis literaris?
És una loteria. Però no està malament. Serveix per donar-te a conèixer, perquè publiquin el llibre i per treure uns diners.

– Per acabar, com veus la cultura catalana? ens pots recomanar algun poeta contemporani en català?
La cultura catalana és una de les més potents d’Europa. El que passa és que Europa no ho sap. L’últim llibre de Dolors Miquel, que es diu “Missa pagesa”, és molt bo. Parla del que està passant ara al món. Té mala llet, té tendresa…

“El problema és que només reflexionen poques persones. Aquest és el gran desequilibri de la humanitat”

Imatge
JORGE WAGENSBERG 
Professor de física de Teoria dels Processos Irreversibles de la UB
Maria Salicrú-Maltas 
Historiadora i musicòloga

Entrevista publicada al Diari de Mataró.CAT el 22 d’abril de 2008

Fotografia: Òscar Batet

Els coneixements i el currículum d’aquest científic, doctor en Física, són extraordinaris. Gràcies a la sèrie “Metatemas” de Tusquets Editors, de la que és creador i director des de 1983, podem conèixer part de les seves investigacions i reflexions a l’entorn de diverses disciplines. La divulgació i l’estimulació són alguns dels seus principals objectius, i per això, s’esforça dia a dia per transmetre la ciència a la societat. No només com a professor de la UB sinó també com a director de l’àrea de ciències i medi ambient de l’Obra Social de “La Caixa”. Wagensberg ens rep al Cosmocaixa, el Museu de la Ciència de Barcelona que va dirigir fins l’any 2005. Amb ell conversem i riem molt tot parlant  del museu, els fractals, el planeta Mart, la teoria dels multiuniversos, el pensament i l’ètica. Després, més detalladament, ens endinsem en l’exposició “Física i Música”, on Wagensberg ens detalla en exclusiva la relació entre aquestes dues disciplines.

Continua llegint

“Beatles i Rolling Stones tindran sala pròpia al Museu del Rock”

JTARDA

JORDI TARDÀ (1955 – 2015)
Locutor i col·leccionista
“In Memoriam”
Maria Salicrú-Maltas 
Historiadora – Musicòloga
Entrevista publicada al Diari de Mataró.Cat el 9 de febrer de 2006
Fotografia: Òscar Batet
Mai ha estudiat música perquè sempre ha preferit estar “darrera l’escenari”, promovent i acudint a concerts. Ho ha explicat als seus llibres i als programes de “Catalunya Ràdio” que ha presentat i dirigit des dels inicis de l’emissora. Apassionat melòmen, ha dedicat la seva vida a col·leccionar discs i memorabilia de Música Popular, així com aquells gossos abandonats que s’ha pogut trobar a prop de les seves residències. Prefereix compartir l’estima envers els Beatles i els Rolling Stones, sense prioritzar, així com no amaga que una de les seves muses preferides és la músic Courtney Love, ex-dona del Nirvana Kurt Cobain. Durant més de vint anys, va organitzador a Catalunya les diferents “Fires del Disc de Col·leccionista”, totes elles de gran prestigi internacional. Actualment està dedicat al futur “Museu del Rock” que s’ha d’inaugurar a Barcelona, l’únic que existirà al continent europeu d’aquestes característiques. Diu que és la darrera iniciativa que vol tirar endavant.

Continua llegint

ENRIC GARRIGA: No només hem d’explicar que tenim una llengua, una història, una cultura i unes celebritats, el que s’ha de saber, és que volem la independència

ENRIC GARRIGA (Barcelona 1926 – Barcelona 2011)
President de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana
Per Jaume Vellvehí i Altimira 
Historiador
Entrivista editada pel Diari de Mataró.Cat el 28-10-2008 (Editor i director Òscar Batet)

Continua llegint

No m’avorriré mai d’observar la gent

Imatge

Fotografia: Òscar Batet
JOSEP MA ESPINÀS
Escriptor
Entrevista publicada pel Diari de Mataró.Cat el 5 de juliol de 2006

Josep Maria Espinàs és reconegut Creu de Sant Jordi al 1983 pel conjunt de la seva obra literària. A més, li concedeixen el Premi Nacional de Cultura al 1995, modalitat de periodisme escrit, entre altres premis de prestigi. Des de 1976 escriu una columna diària, primer a l’Avui i, a partir del 1999, a El Periódico. El gran públic el coneix, també, pels seus llibres de viatges a peu que publica des del 1956, quan va aparèixer el primer, A peu pel Pallars i la Vall d’Aran. El darrer, el divuitè, és A peu per Aragó. 

Continua llegint