Poeta
Enric Casasses, nascut al 1951 a Barcelona, és autor de, entre altres obres, “La cosa aquella” (1982, premi Crítica Serra d’Or de poesia 1992), “No hi érem” (premi Crítica de poesia catalana, 1994), “Desfà els grumolls” (1994), “Calç” (1996, premi Carles Riba 1995), “D’equivocar-se així” (1997, premi Ausiàs Marc de Gandia 1996), “Coltells” (1998), “Plaça Raspall: poema en set cants” (1998, premi Ciutat de Palma de poesia 1999) i “Canaris fosforescents” (2001). Ha continuat la seva trajectòria de poeta a “Descalç” (2002) i “Que dormim?” (2002), i ha realitzat diferents muntatges de poesia i música, en col·laboració amb Pascal Comelade, i ha estrenat dos espectacles teatrals, “Do’m” (2003) i “Monòleg del perdó” (2005).
Texans, cabells llargs i blancs, cara de savi. Em trobo amb Enric Casasses a Palafolls on ha anat a recitar dins del cicle de poesia “Paraules Prenyades”. Just abans de la seva intervenció, sortim al carrer i, mentre fuma sense parar, parlem de l’acte d’escriure, de la seva formació com a poeta, i de les seves lectures. Amb veu suau, i amb una amabilitat extrema, va responent totes les preguntes. Just després, intervé davant un públic que, encara que ja el coneix, no deixa de somriure i emocionar-se.
-Com va influir en la teva formació el fet que el teu avi, Enric Casasses, fos un pedagog tan important?
En molts aspectes. Encara que, per mi, no era la persona més influent de la meva família, sí que hi havia un cert ambient de cultura. Els llibres, i els poemes, eren el pa de cada dia. El que sí que tenia clar, des de petit, és que no volia ser mestre. L’avi i l’avia ho eren, i el pare, a la Universitat, també era professor. Potser, de manera profunda, qui em va influir més va ser la família de la meva mare que eren de l’Escala. Tot aquell llenguatge dels pescadors, més tradicional, més dens… Era molt intens.
– La joventut que passes a Gràcia, on es respira en aquell moment aires de llibertat i anarquisme, com ha marcat la teva obra? Aquells anys, els últims del franquisme i els primers de la democràcia, semblava que tot era possible. Era un ambient que convidava a la creativitat de tothom. No és com ara, que sembla que La Cultura la portin les institucions. Tenies la sensació que eres tu qui movia les coses. Va ser molt ric.
– A Gràcia comparteixes pis amb Pascal Comelade.
Sí, les col·laboracions van venir després, però l’arrel de tot plegat ve d’allà. Ell estava a la sala amb el pianet i jo a l’altra taula escrivint…
– Després marxes a Alemanya. Què vas a buscar?
No anava a buscar res. Fugia de Barcelona, per circumstàncies de la vida, i dels amors, em sentia malament aquí. Vaig conèixer una gent que tenia una habitació i vaig anar-hi a passar una temporada. Després, ja vaig llogar un pis, i m’hi vaig quedar 3 anys. Em va anar molt bé. Cercava la solitud i, com que no entenia l’alemany…
– Una solitud necessària per a un poeta. Però, Enric Casasses, des de sempre, sabia que volia ser poeta?
Des de la primera adolescència, d’alguna manera sí. No sé per què ni com. Al principi, no era poeta, sinó escriptor.
– De fet, has treballat la prosa poètica.
Sí, però mai he pensat en la novel·la.
– Potser perquè la teva escriptura és més impulsiva.
La poesia em sortia de cop, però eren coses que havia estat incubant durant temps. Els poemes són com les conclusions de tot un viatge intern. Però a vegades és més lent. No tinc un mètode. Això va com va…
– Llavors, què és la inspiració?
Sí, és això. És deixar parlar d’allò que, conscientment, no saps que existeix però que ja hi és.
– En alguns poemes, del fet d’escriure, fas paral·lelismes amb “Paraísos Artificiales”. La droga pot ajudar a crear poesia o la poesia és una droga en sí mateixa?
La poesia és com una droga, sense ser-ho. Sí, jo a “Calç” parlo dels “Inferns Naturals” en contraposició als “Paradisos Artificials”. Em preocupava molt la relació entre l’esperit i la matèria. La droga et pot ajudar a arribar a estats de consciència determinats. Però pensar que la droga en ella mateixa inspiri és molt enganyós.
– Què hi ha a la poesia recitada que no hi ha al llibre?
Al llibre, el lector està sol amb els versos. I que tu t’imaginis què està dient el poeta és molt important. I això està molt bé. Però el llibre escrit és molt modern, i la poesia parlada és la de sempre. És la més plena, és d’abans de l’escriptura. Una cosa molt important en poesia és l’entonació. Fins i tot, el gest.
– En aquest sentit, prefereixes el vers lliure o la mètrica més tradicional?
Tot. He fet de tot. L’únic que no he fet és poesia visual. Tots són maneres d’utilitzar el llenguatge.
– Quina diferència hi ha entre un cantautor i un rapsode?
La cançó és ja, en sí, un element més. És música. Pots no entendre què diu una cançó però que t’agradi. Però depèn també del cantautor. Alguns treballen més que altres el llenguatge.
– De fet, una vegada vas dir que Verdaguer i Bob Dylan són idèntics.
Tots dos són populars i tots dos tenen un vessant religiós però, naturalment, no són idèntics.
– Però la poesia ha de ser popular o minoritària?
El que falla és L’ “ha de ser”. Està bé que sigui popular si arriba però si un poeta, per dir una cosa, ha de fer-ho d’una manera determinada, i difícil, doncs no ho pots dir d’una altra manera. Ausiàs March, per exemple, s’ha de penetrar, més que llegir. No es pot fer un resum senzill de la seva poesia. Aquesta és la gràcia de la poesia. La llibertat.
– Avui, es pot viure de la poesia?
En català és molt difícil. En anglès, en viuen bastants. Jo he anat fent altres coses. He fet pròlegs, he preparat l’edició del llibre de Verdaguer… Però qui està ficat en aquest món el que intenta és viure per la poesia, no de la poesia.
– I quina importància li dónes a l’humor a l’hora de recitar?
Sorgeix. Jo no crec que un artista, o un poeta, sense humor pugui ser bo. És una de les coses bàsiques de la persona.
– Has guanyat diferents premis literaris i, alguns, han fet que et coneguem millor. Què penses dels premis literaris?
És una loteria. Però no està malament. Serveix per donar-te a conèixer, perquè publiquin el llibre i per treure uns diners.
– Per acabar, com veus la cultura catalana? ens pots recomanar algun poeta contemporani en català?
La cultura catalana és una de les més potents d’Europa. El que passa és que Europa no ho sap. L’últim llibre de Dolors Miquel, que es diu “Missa pagesa”, és molt bo. Parla del que està passant ara al món. Té mala llet, té tendresa…
DARWIN'S TREE 