“Beatles i Rolling Stones tindran sala pròpia al Museu del Rock”

JORDI TARDÀ (1955 – 2015) Locutor i col·leccionista “In Memoriam” Maria Salicrú-Maltas  Historiadora – Musicòloga Entrevista publicada al Diari de Mataró.Cat el 9 de febrer de 2006 Fotografia: Òscar Batet
Mai ha estudiat música perquè sempre ha preferit estar “darrera l’escenari”, promovent i acudint a concerts. Ho ha explicat als seus llibres i als programes de “Catalunya Ràdio” que ha presentat i dirigit des dels inicis de l’emissora. Apassionat melòmen, ha dedicat la seva vida a col·leccionar discs i memorabilia de Música Popular, així com aquells gossos abandonats que s’ha pogut trobar a prop de les seves residències. Prefereix compartir l’estima envers els Beatles i els Rolling Stones, sense prioritzar, així com no amaga que una de les seves muses preferides és la músic Courtney Love, ex-dona del Nirvana Kurt Cobain. Durant més de vint anys, va organitzador a Catalunya les diferents “Fires del Disc de Col·leccionista”, totes elles de gran prestigi internacional. Actualment està dedicat al futur “Museu del Rock” que s’ha d’inaugurar a Barcelona, l’únic que existirà al continent europeu d’aquestes característiques. Diu que és la darrera iniciativa que vol tirar endavant. -Portes un anell ben peculiar Jordi… Sí !!! me’l va regalar la Romy, la meva dona. És una còpia del que porta en Keith Richards dels Rolling Stones. A mi m’agradava molt i ell em va comentar que els venia una noia al mercat de Candem Town. Com que a Londres, com aquell qui diu hi vaig més que a Barcelona, en vaig comprar un d’igual a aquella noia. Després la meva dona em va regalar una còpia exacta feta per un joier i és la que porto. Casualment el vaig estrenar quan en Richards va perdre el seu, i aquest fet va engegar la rumorologia, absolutament falsa i sense cap ni peus, argumentant que jo portava el seu anell !!! -Realment ets un gran fan dels Stones, però també dels Beatles. El passat 8 de desembre es van complir 25 anys de l’assassinat de John Lennon, notícia que et deuria colpir profundament. Com et vas assabentar de la seva mort i quina va ser la teva reacció? Recordo que m’ho va anunciar la meva sogra quan tornava de plaça. Ho havia escoltat a la ràdio. Al cap de 20 dies ja era allà, al costat de l’Strawberry Fields, davant del Dakota Building on vivia i fou assassinat John Lennon. Volia veure l’ambient, què trobava d’ell, si a l’aire hi havia quedat quelcom. Mirava el terra, l’edifici, l’indret on va caure mort…Just allà em vaig trobar un nen portorriqueny que sempre anava a passejar amb en John i em va comentar moltes coses d’ell. Segons el noi, Lennon volia desmitificar la seva persona, no volia ser un profeta, ni abanderat de ningú. Només veia en ell un artista que feia cançons, i per això era un compliment per ell el fet que la gent es sentís identificada amb les seves lletres. En aquells moments, jo estava escrivint la seva biografia, i poc després la vaig publicar titulada com “John Lennon, la biografía de un genio” (Ed.Ultramar) juntament amb la seva darrera entrevista, realitzada just dos dies abans de la seva mort pel locutor Andy Peebles. -I amb la teva productora “Paraula d’Stone” li vau rendir homenatge amb una exposició a l’Illa Diagonal. Sí, va ser una exposició totalment didàctica, com desitgem que sigui el futur “Museu del Rock”. Les vitrines tenien informació i estaven ordenades cronològicament. Així doncs, el primer objecte que hi havia exposat era el seu certificat de naixement, i el darrer, el testament. La resta eren altres documents i objectes anecdòtics que sovint provocaven un somriure a l’espectador, però que il·lustraven la seva vida. Per exemple, hi havia una fitxa policial de Lennon d’una detenció per possessió de cannabis, el manuscrit de “In my life”, els dibuixos originals de “The Yellow Submarine” i documents que demostren que amb la seva segona dona, Yoko Ono, van llogar uns advocats catalans per intentar aconseguir la custòdia de Kioko, filla d’Ono i Anthony Cox, que residia a Mallorca amb el seu pare. També hi havia exposada la denúncia que la guàrdia civil va fer pel posterior intent de segrest de la nena, ja que el matrimoni va intentar prendre-li la petita a Cox. Ono i Lennon foren detinguts per aquest fet. -I a part del futur “Museu del Rock” i el programa a la ràdio, hi ha quelcom més que estigueu preparant actualment des de “Paraula d’Stone”? En aquest moment treballem perquè es publiqui en castellà el que ha de ser el millor llibre que s’ha fet del grup de Liverpool: “The Beatles Unseen” de Mark Hayward, amic i soci anglès. Considero que és molt millor que la pròpia “The Beatles Anthology” (2000). En Mark ha estat anys buscant fotografies entre els fans que havien anat a veure els Beatles on fos, a rebre’ls a un aeroport perdut o bé demanant-ne a periodistes que els hi havien fet sessions de fotografies per diaris, com les de la de la filmació de la pel·lícula “A Hard Day’s Night” (1964). Crec que és un llibre al·lucinant. Abans de l’estiu vam anar a dinar amb la Yoko Ono a Londres i vam veure fotografies d’en Lennon de petit. Ella es va posar a plorar d’emoció perquè n’hi havia que no havia vist mai. El llibre ja va sortir a la venda el passat setembre als E.U.A i al Regne Unit. Ara cal que surti la publicació a l’estat espanyol i a països de parla hispana, on col·laboraré amb un escrit i alguna fotografia també inèdita. Això és el més calent juntament amb el “Museu del Rock”. -I quines seran les principals característiques del futur “Museu del Rock”? Serà circular com un disc i es construirà a la Plaça de Toros de les Arenas sota una cúpula metàl·lica feta per l’enginyer Richard Rogers. Actualment es pot apreciar com serà en una fotografia gegant virtual que han penjat a fora del recinte. A nivell arquitectònic serà l’edifici més peculiar d’Europa, ja que tindrà unes plaques que es mouran i hi podrà entrar la llum solar. -I quina serà la seva distribució? Primerament, hi haurà una sala d’efemèrides que anirà canviant en funció de les celebracions que es recordin. El museu en sí començarà després amb els discs de pedra de Bill Halley “Rock around the Clock” (1954) i el de Carl Perkins “Blue Suede Shoes” (1956) així com hi hauran discs d’Elvis Presley, Jerry Lee Lewis…. I així didàcticament i cronològicament, fins a l’actualitat, passant per cançons no publicades d’en Bruce Springteen, per exemple. A continuació hi haurà una sala dedicada al Beatles, una als Stones i una altra dedicada al Rock Nacional, que inclourà el català. Després hi haurà un arxiu de consulta i una sala d’actes per fer concerts, presentacions o subhastes. També hi haurà 2 restaurants amb vistes panoràmiques i una emissora de ràdio, una botiga de merchandising i un servei per planificar vacances musicals. Per exemple, si esculls Nova York com a destí, al museu podran informar-te dels espectacles i concerts que es faran durant els dies que estiguis a la ciutat i et gestionaran les entrades. A més hi haurà una banda, els Smoking Stones i la possibilitat de fer visites guiades. -Un projecte brutal pels amants de la Música Popular !!! Sí, està pensat perquè, si per exemple, ve a tocar en Bruce Springteen, se’l convidi allà. Primer se l’invitarà a conèixer la sala de les efemèrides que podria estar dedicada als seus concerts a Espanya. Després se li ensenyaria la col·lecció estable del museu i l’arxiu. A continuació se’l convidaria a la sala d’actes on la banda del Museu tocaria una de les seves cançons. Aquell seria el moment de contacte amb els fans i quan acabaria, la banda tornaria a tocar una peça d’ell. Immediatament se’l convidaria a tocar conjuntament. Tot s’enregistraria i passaria a formar part de l’arxiu del museu. Per exemple, l’Ian Anderson, el cantant dels Jethro Tull, vindrà a explicar la seva experiència de com la banda ha adaptat la Música Medieval anglesa al Rock. La idea és que hi hagi contínuament activitats així com subseus del museu en aquelles ciutats que ho desitgin, aprofitant que l’exposició d’efemèrides pot ser itinerant. També per una altra avantatge. Per exemple, si en Pep Sala o en Gerard Quintana treuen un disc i fan la presentació oficial al museu, després poden fer el mateix a les subseus, com si es tractés d’un circuit de sales. Crec que la idea és bona i la gent està entusiasmada. -Serà Mataró una de les subseus? De moment he parlat amb l’alcalde d’aquesta idea, que es pugui crear una subseu en un local amb ordinadors per poder consultar l’arxiu. Mataró culturalment sempre ha estat una ciutat difícil però s’ha de lluitar. Ara sembla que amb la Casa de la Música Popular s’ha donat un pas important. Per què ha costat tant? serà la proximitat amb Barcelona? el tarannà de la gent? -A part del que ens has avançat, quines altres peculiaritats tindrà el Museu? Principalment, que serà l’únic a Europa d’aquestes característiques. Només n’hi ha 2 de semblants als E.U.A, el de Cleveland i Seattle. A París existeix “La Maison de la Musique”, però és un local en el qual s’engloba de tot, mentre que aquí estarà dedicat majoritàriament al Rock. Evidentment, també hi serà la C.E.Dharma, en Pau Riba o la Maria del Mar Bonet, ja que considero que les fronteres estilístiques són tant dèbils que no podem excloure ningú si fa Música Popular. En un moment donat ens podríem trobar a l’escenari en Bruce Springteen i la Maria del Mar Bonet, no? També hi haurà una sala dedicada al mític dibuixant de Tintín, l’Hergé, ja que tinc una de les col·leccions més importants del món sobre ell. Va ser un gran dibuixant, molt més intel·ligent del que la gent es pensa, i té una cosa que no ha aconseguit ni W.Shakespeare: s’han escrit més de 300 llibres sobre ell !!! -Per què has triat crear un Museu i no inaugurar altres “Tardà Rock Cafè” pel món? Perquè als “Hardrock’s Cafes”, o variants, són principalment restaurants amb decoració. Però de les 200 peces que poden haver-hi exposades, només unes 10 són autèntica memorabilia. Nosaltres volem fugir d’això. La gent que va al “Hardrock” i veu una guitarra penjada amb un autògraf, no sap res de la seva història. En canvi, el museu vol donar el background. Per això penso que el nostre serà un museu absolutament didàctic, per formar-se culturalment. -Però el futur Museu no seria possible si no haguessis recopilat discs i memoriabilia des dels 13 anys, així com el fet d’haver treballat de promotor amb Gay Mercader. Sí, ja des de ben jove anava a Andorra sempre que podia a comprar discs !!! i pel que fa a la promoció, he d’afegir que abans d’en Gay em va servir molt experiència de la promotora “Musical Gripau” que vam muntar a Mataró. Organitzàvem concerts amb artistes d’aquí com en Jaume Sisa, Maquina!, la Dharma, en Jordi Sabatés, l’Orquestra Mirasol o Iceberg. No va ser fins al 1975 que en Gay Mercader en va proposar si volia treballar amb ell. Primer vam muntar botigues de discs al Carrer Hospital i Rosselló, i l’any següent ja era soci de la promotora. Fou llavors quan vam portar els Rolling Stones. -Els que vau viure la joventut als anys 60, heu estat uns privilegiats musicalment… Pels fans de la Música Popular, sens dubte. Per exemple, el “Satisfaction” dels Rolling Stones va ser un disc que el vaig sentir quan va sortir !!! Ara bé, si t’he de dir la veritat, m’agradaria haver nascut cinc anys abans, cap al 1950, ja que així podria haver anat al concert dels Beatles !!! Quan van venir a Barcelona jo només tenia 10 anys…A més, hagués pogut veure a en Jim Morrison de The Doors, la cantant Janis Joplin, el guitarrista Jimi Hendrix, ja que tots tres van morir quan tenia 14 anys. Això sí, vaig tenir la sort de veure Led Zeppelin, ACDC i els Who amb la seva formació original, als Queen amb Freddy Mercury o The Animals. També he pogut conèixer a Chuck Berry, B.B.King, Jerry Lee Lewis, …Genial.   -I fins a on aspires? L’any 2002 tenies 80.000 discs i 5.000 memorabilias…!!! Sí !!! I ara ha augmentat el nombre !!! però no estic fent una carrera per aconseguir més coses. Mai he tingut el propòsit de guanyar a ningú. A més, estic segur que hi ha persones amb més discs que jo, gent anònima, melòmens de la música que potser treballen en un banc. A més, quina broma, ara em tocarà digitalitzar-los tots, fet que serà etern !!! Sincerament, el “Museu del Rock” és la darrera cosa que faré. No vull tirar endavant cap més iniciativa.   -Satisfet, doncs? Sí, perquè als 20 anys treballava amb en Gay Mercader promovent concerts internacionals. Als 30, havia engegat les “Fires del Disc de Col·leccionista”, i amb 50 anys, tinc en mans el projecte del Museu, que és oficial des de fa just un any. Sense cap mena de dubte, les meves aspiracions professionals ja s’han complert.   -A totes les “Fires del Disc”, el més sorprenent eren les subhastes. Ara bé, mai subhastaves memorabilia teva. D’on aconseguies els objectes? Procedien de grans cases com Christie’s o Sotheby’s? Bé, el que feien aquestes dues empreses era localitzar els objectes entre els seus proveïdors, que eren col·leccionistes privats. També ho buscaven les cases de subhastes: Bonhams, Cooper Owen, It’s only Rock’n’Roll, Rock Away i Fraser’s, aquesta darrera empresa especialitzada en vendre cabells de famosos !!! El que volia jo només, és que em deixessin els objectes per subhastar-los, sense cobrar cap comissió, i així total dels diners que s’aconseguien eren pel propietari de la peça. Per tant, els objectes em servien per promocionar les fires. Sens dubte era un bon intercanvi perquè podia contactar amb altres col·leccionistes i quedar-me la memorabilia que més m’interessava. Així que moltes peces no anaven ni a subhasta, me les quedava per la meva col·lecció abans !!! Ara, malgrat ja no organitzi fires, la nostra relació segueix essent molt bona. Amb la Cooper Owen, la casa de subhastes més important del món, estem treballant de valent perquè puguin organitzar subhastes dins el mateix museu.   -Però no és costós comprar memorabilia sense rebre res a canvi a part de satisfacció? És que això és tot, la satisfacció és allò més gran, molt més que el tema econòmic. Els col·leccionistes no som comerciants, ni empresaris, només simples apassionats !!! Per això mai m’ho he plantejat com un negoci. Sí que és cert que has de tenir en compte que a nivell econòmic et doni el suficient per continuar fent-ho sense haver de perdre hores en coses que no t’agraden. L’objectiu és guanyar els diners suficients que et permetin col·leccionar perquè simplement t’agrada i resulta ser la teva passió.   -Aquest és el consell que donaries a algú que vol seguir els teus passos a més de llegir el teu llibre “Diario de un Col·leccionista”? Sí, el llibre és una bona guia i penso que té un apèndix interessant. La veritat és que no m’he guardat cap secret per mi, ho he explicat tot en ell ja que crec que pot beneficiar al lector. L’únic consell que donaria, és que cal que sigui la vocacional, ja que si t’ho planteges com un negoci, ja pots plegar !!! Cal organitzar-se, tenir sort i que econòmicament et doni el just per continuar. Que no es pensi cap “futur col·leccionista” que podrà comprar-se tranquil·lament un iot o una mansió !!! Per aquí no van els trets. El plantejament inicial ha de ser un altre.   -No et preguntaré on guardes la teva col·lecció, però sí com. Doncs és en un lloc fosc, ja que el pitjor enemic d’un col·leccionista és la llum natural. És ple d’antihumificadors, les peces de roba estan tapades i tot està catalogat. Jo ho tinc per ordre alfabètic. Els ninots de paper-cartró també s’han de cuidar estrictament. Just ara en tinc alguns que estan esperant ser restaurats per poder-los exhibir al museu.   -T’ha felicitat algun artista per la col·lecció? Sí, moltíssims !!! com ara en Keith Richards. A casa seva té compactes amb el tampó de “propietat de Jordi Tardà”. Els hi he regalat a ell i a la seva mànager, la Jane Rose, perquè li entusiasmen els discs pirates. O els Simple Minds, per exemple, em van fer notori perquè jo tenia el disc que no els hi van editar i el punxava !!! Amb el cantant, en Jim Kerr, som molt amics i em té una devoció fatal. Sempre li regalo alguna samarreta firmada per algun jugador del Barça, ja que –encara que no pugui ser-, li agrada més el futbol que la música !!!   -Però també col·lecciones memorabilia “íntima”, tal com banyeres, preservatius o targetes de crèdit. Què creus que pensen els artistes als quals pertanyien aquest objectes? No em fa res tenir la banyera de l’Elton John perquè ell mateix la va subhastar. La va comprar un diari anglès que la va sortejar entre els seus lectors. El guanyador només coneixia la banyera en fotografia i a l’anar-la a recollir va decidir que el millor era vendre-la a un col·leccionista anglès degut a les seves dimensions !!! Aquesta darrera persona és qui me la va oferir. Ara és una taula de reunions. Pel que fa als preservatius d’en John Lennon, és quelcom molt morbós, però el cert és que mai van ser utilitzats per ell i la Yoko !!! Simplement els tinc perquè una casa japonesa va tenir la idea de comercialitzar-los aprofitant que el matrimoni creia amb el lema “fes l’amor i no la guerra”. D’aquí que els venien amb el nom de “Love and Peace”, amb un fragment de la lletra de la cançó “Love” impresa al damunt de les capses juntament amb la firma d’en John i un dibuix.   -I les famoses calces de la Madonna? La història d’aquestes calces és curiosa. Quan la Madonna va estar allotjada a un hotel de les Rambles, es va deixar la roba a la bugaderia. Quan els responsables de l’hotel es van posar en contacte amb els representants de l’artista, aquests van decidir que no calia que els hi retornessin la roba. Fou llavors quan un dels treballadors me la va portar pensant que em faria il·lusió. Aquesta és la història !!! No és que jo li hagués robat les calces a la Madonna com va sortir en un còmic de “El Punt” !!! Ara bé, reconec que aquesta història em va anar molt bé perquè em van fer una campanya de promoció que si l’hagués hagut de pagar, m’hagués costat un ull de la cara !!!   -I com és que posseeixes una targeta de crèdit del cantant dels Rolling Stones, Mick Jagger? Doncs perquè en una ocasió que actuaven a Barcelona, en Mick va pagar el compte al restaurant “Botafumeíro”. Però tenia la targeta caducada, i quan el cambrer li va retornar, en Jagger li va demanar unes tisores. Acte seguit, va tallar la targeta per la meitat i li va donar una de nova al cambrer. Just en aquell moment li vaig preguntar si li importava que em quedés la seva targeta caducada i em va dir que no. Així que des d’aquell moment forma part de la meva col·lecció.   -La teva relació amb els Stones ens l’expliques amb detall en 2 dels diversos llibres que has publicat, però quines són les últimes primícies que ens pots comentar d’ells? Vas tornar a estar “darrera l’escenari” en la seva recent gira nordamericana? La veritat és que pensava veure’ls cara cara en una festa convocada el 12 de setembre, però es va anul·lar. El cert és que no ens veiem des de la darrera vegada que van tocar a Barcelona. El que sí que tinc són contactes amb la seva mànager anglesa per temes de memorabilia. Fa poc temps vam parlar perquè la casa Cooper Owen, posava a subhasta el dibuix original de la llengua dels Stones, el seu logo. Llàstimosament, no vaig poder-lo comprar. Ella em va informar que se’l volien quedar els membres de la banda.   -A finals del passat novembre vam saber que els Stones tornaven i que actuarien a l’Estadi Olímpic el 27 de maig. M’imagino que ho vas saber abans de nosaltres !!! Sí, ho sabia perquè durant el mes de setembre vaig seguir-los durant una setmana tot disfrutant dels seus concerts al Madison Square Garden de Nova York i al Giants Stadium, de l’East Rutherford, a New Jersey. Allà vaig conèixer la notícia que vindrien. El que no vaig saber fins a mitjans de novembre, va ser que començaven la gira a Barcelona. Primer s’havia parlat del mes de maig, després van decidir que vindrien a l’agost i finalment van retornar a la primera idea. La veritat és que és una gran sort que comencin la gira a casa nostra, malgrat serà per mi idèntica a la que vaig veure als E.U.A. De ben segur que a l’Estadi Olímpic faran el mateix show que al Giants Stadium, on érem 80.000 espectadors.   -Per tant…en què quedem? Quina música t’entusiasma més, Beatles o Rolling Stones? Per mi és una pregunta ben fàcil perquè la Música com a art no té competivitat. És el que té la cultura davant l’esport, pots compartir-la. En canvi, l’esport no té aquesta particularitat, un no pot ser del Barça i del Madrid al mateix temps. En canvi, al món de la música et poden agradar de la mateixa manera els Beatles i els Stones o W.A.Mozart i L.van Beethoven, com és el meu cas. Podria afegir que penso que hi ha dues músiques, no una de bona i una altra que és dolenta, sinó la que t’agrada i la que no. Encara no he trobat ningú que en sàpiga tant de música que em pugui argumentar quina música és la bona i quina no.   -I per acabar, quina ciutat recomanes per un fan del Rock com tu? Sens dubte, les ciutats de Memphis, Austin i Detroit, i després Nova York, totes òbiviament, als E.U.A, on neix el Rock. Realment, si vols viure la música dins teu, cal viure l’ambient del “Bill Strett” a Memphis. Està farcit de locals amb vells tocant cançons de The Doors, Jefferson Airplaine, i -com a més carrincló- cançons de l’Elvis Presley !!! Imagineu-vos el nivell !!! En aquesta ciutat també hi ha el primer estudi on va gravar l’Elvis, el “Sun Records” i “Graceland”, la seva mansió. Aquesta és un parc temàtic on a més de la casa, pots pujar al seu avió o observar el llit de matrimoni del cantant, amb cinturó de seguretat inclòs. Pel que fa a Austin, cal destacar el 6th Street: Increïble !!! així com la festa de la música que fan anualment al maig, el “South by Southwest”, farcit de conferències i concerts. La ciutat de Detroit també és molt interessant, amb el museu de l’imperi “Tabla Motown” als afores, en un dels barris més desfavorits. Allí van començar les seves carreres músics com Stevie Wonder, Diana Ross, The Supremes o Michael Jackson i germans.   -I el fet d’haver de viatjar tant ha estat sempre compatible amb la presentació dels programes a “Catalunya Ràdio”? Sí, la veritat és que a l’emissora sempre he tingut carta blanca i hem enregistrat prèviament els programes que han calgut. Potser perquè sóc un dels més antics. Només hi ha alguna secretaria que em guanya !!! Vaig entrar a treballar-hi al 5 de febrer del 1983, i l’emissora es va inaugurar aquell següent novembre. Una mica més tard, va entrar en Miquel Calçada, a qui jo li vaig posar el nom de “Mikimoto”. Així que durant el present 2006 celebrarem la 21è temporada del “Tarda Tardà” i del “Dia a dia, Rock a Rock”, però anteriorment ja havia dirigit “El Col·leccionista” i altres programes.   -“Quina sort !!!” deuen pensar molts de tu./ Sí, de ben segur perquè és un tema molt llaminer. Però quan t’hi dediques professionalment, és dur. Hi ha dies que no tens temps de dinar ni de dormir i tot deixa de ser tan atractiu. Ara bé, allò important és ser un apassionat !!!