Què et passa amb Vivaldi?

Per Òscar Batet

Aquesta pregunta me la van espetegar, així sense anestèsia ni res, fa pocs dies pel carrer: “Joder tio (sic), però que et passa amb Vivaldi? Només fots que penjar música de Vivaldi, Bach i tots aquests tios (sic), al teu mur de Facebook”.

Caram noi, si no t’agrada, doncs, no l’escoltis o no em miris, li ho vaig respondre. Donant-te de baixa com a seguidor meu en tens prou.

Al cap i la fi, hom pot penjar al seu mur de Facebook el que vulgui, oi? Uns pengen fotografies, d’altres pengen el seu estat d’ànim d’aquells moments, altres “selfies”, i altres, doncs, pengem enllaços d’articles, música, art, fotografies d’Instagram…

Cadescú és ben lliure de penjar el que bonament vulgui. A mi m’agrada la cultura i concretament la ciència, la música, l’art, la literatura… Que voleu que us digui… Sóc així d’actínic.

Per algunes persones dec ser un pesat o un “friki” amb tanta música. I què? M’agrada compartir allò que sento o veig o llegeixo. Si no ho compartís em sentiria molt egoïsta, i jo sóc per naturalesa força altruïsta. Potser sí que això per alguns deu ser un defecte. Per a mi, no. Tot el contrari. Quan algú em fa un “Like” o “M’agrada” al Facebook o Twitter o Instagram, sóc feliç. Veig que ha pagat la pena compartir-ho.

M’agrada compartir i ho seguiré fent. Fa més de quaranta anys que cada dia (quan dic cada dia, vull dir cada dia, eh?) que escolto música, generalment barroca, clàssica, del renaixement, òpera, cantates… També n’escolto d’altre tipus, clar. La vida sense la música no tindria cap sentit per a mi; anar-se’n d’aquest món sense haver escoltat les famoses cantates o els concerts de Brandenburg de Bach, les cantates i sonates o el Glòria de Vivaldi, les òperes de Bellini, Verdi, Puccini…, o bé els grans concerts de Haëndel; les simfonies, sobretot la 7a i 9a, de Beethoven, el Requiem de Mozart, entre d’altres; que voleu que us digui, doncs: és fer ulls clucs, o millor orelles sordes a blesar la bellesa, per tant a la felicitat.

Jo he vingut a n’aquest món a gaudir de la bellesa, és dir: a ser feliç. No a que em diguin: “Què et passa amb Vivaldi?”. Pobresa d’esperit, ignorància, absència de felicitat, potser? El fotut de ser ignorant no es ser-ho, no. Es voler continuar sent ignorant.

No sé… Potser una mica de tot, oi?