Des dels onze anys, o menys, ja veig molt clar que el meu destí és escriure


Imatge

 Fotografia: Òscar Batet

JOSEP PALAU i FABRE (1917-2008)
Poeta, dramaturg, contista i assagista

Entrevista publicada al Diari de Mataró.Cat l’1 de juny de 2006

 

Josep Palau i Fabre ha cultivat poesia, teatre, assaig i és considerat un dels millors i més importants estudiosos de l’obra de Picasso. Ha rebut innombrables premis i reconeixements públics. L’últim, el Serra d’Or per la seva obra completa. Entre les seves obres poètiques, destaca Poemes de l’alquimista. En teatre, s’ha interessat especialment pel mite de Don Juan. Ha publicat diversos llibres de contes i, a la vegada, ha traduït autors tan importants com Rimbaud.
Caldes d’Estrac. Matí. Sol. A la Fundació Palau, on es pot visitar el fons artístic del poeta, ens reben dues noies. Criden un ascensor i pugem al darrer pis. Allà, en una bonica butaca, seu Palau i Fabre, vestit de manera impecable, amb uns pantalons de pana verds, una elegant boina i amb una barba que es nota molt treballada. El dandisme i la bohèmia encara es reflecteixen en aquest poeta de vuitanta-nou anys. Estem davant d’uns ulls amables que han vist passar la Història del segle XX per la seva mirada plena de curiositat i sensibilitat.

 

-El seu pare era pintor i decorador. Com va influir això en la seva formació? 
Va influir tant que la meva formació de petit era aquesta, és clar. Era molt amic de reconeguts pintors i jo, de petit, ja sentia parlar de pintura. Això era un fet natural, per a mi. Per contra, em va portar d’intern a una escola d’una disciplina molt rígida, molt diferent a aquest ambient artístic. Malgrat tot, el que jo sentia a casa era el que em cridava l’atenció. El meu pare, de petit, em portava a les exposicions que ell anava. M’iniciava i m’ensenyava quan una pintura era bona o no. Aquesta educació la vaig tenir, sí, des de sempre. 

-Com comença la seva carrera literària? Quan comença a escriure poesia? 
La meva carrera literària estava determinada des de molt petit. Des dels onze anys, o menys, ja veig molt clar que el meu destí és escriure. L’ocasió primera que se’m va presentar, me’n recordo, va ser un dia a la redacció dels Quaderns literaris. Allà vaig conèixer un noi que treballava a La Humanitat i em va dir si volia escriure algun article. Així vaig escriure sobre l’obra La dona dels meus somnis. Aquest va ser el meu primer article, als divuit anys. 

-De fet, per a La Humanitat va entrevistar, arran de l’estrena de Yerma a Barcelona, al mateix Federico García Lorca… Ja es preveia que seria recordat com a un dels grans poetes espanyols? 
Vaig aprofitar el fet de ser periodista per poder conèixer, directament, a García Lorca. Vaig estar a l’estrena de Yerma, aquí. Als vestidors em va dir que, al dia següent, anés a casa seva. Després vaig parlar amb ell moltes vegades.

-I com era Lorca? 
Molt obert. Un andalús molt obert, molt espontani i que reia molt sovint. Més aviat, desbordant. 

-Vostè va crear i dirigir l’editorial La Sirena, on es van publicar obres de Salvador Espriu. Com i quan el va conèixer? 
Amb l’Espriu, quan ens vam conèixer, érem, més o menys, amics. Després, amb la Guerra Civil, les circumstàncies van fer que la nostra amistat acabés, la veritat. 

-A 1939, es matricula de Filosofia a la Universitat de Barcelona. Va respirar l’ambient que havia deixat l’anomenada “Escola de Barcelona” amb professors com Joaquim Xirau? 
A aquella Universitat la presència de Xirau no era important. Al contrari, intentaven esborrar-ho. Havien intentat fer una depuració total. Però havia deixat algunes traces. Serra Hunter estava a l’exili, però hi havia alguns deixebles seus, com el doctor Mirabent, que havien tornat. Quedava Carerras Artau, que era gent lliberal… O sigui, la facultat de Filosofia, dintre de tot, era un camp obert en aquella Barcelona tan tancada. 

-Al mateix 1939, va ser presoner d’un camp de concentració a Lleida… 
En acabar la guerra, em van conduir al camp de concentració de Lleida, sí. Vaig estar a Vic primer i, després, em vam portar a Lleida. Vaig tenir la sort que els meus pares em vam venir a buscar amb uns avals… Un era d’un capità falangista. Per això, només hi vaig passar dos mesos. Van ser només dos mesos però van ser molts durs, perquè era febrer i març, i feia molt de fred. Dormíem al terra. Va ser relativament breu, però cada dia semblava una eternitat. A finals de març vaig tornar a Barcelona.

-Al 1945, en acabar la carrera de Filosofia, una beca del govern francès li permet anar a París… 
Sí. Jo havia fet la carrera perquè no sabia què fer. Mai m’he sentit universitari. Sóc molt bohemi. Però em va semblar que l’opció que s’assemblava més al que jo volia fer era anar a la Universitat. A més, hi havia la Guerra Mundial. Pensava que tot s’acabaria aviat, però no. Llavors, vaig tenir la sort de tenir una beca del govern francès i vaig anar a París, el desembre del quaranta-cinc. Llavors passo quinze anys a París sense tornar aquí.

-I a París coneix Albert Camus. 
Sí, conec a Camus i a molta gent. Conec a Breton, i sobretot a Artaud. El descobreixo allà, el vaig voler conèixer i tinc cartes d’ell. Però també vaig conèixer a Sartre i molts intel·lectuals de París, sí.

-Vostè ha tingut el privilegi de conèixer aquests poetes i pensadors. Com els recorda? Creu que, com diuen, és millor no conèixer en persona els autors que admires? 
No ho crec. A Artaud, si no arribo a anar a veure’l personalment, no hagués entès, de manera completa, la seva personalitat poètica. Artaud era un home malalt que sofria i que havia de traduir això constantment. Per tant, la seva personalitat estava molt marcada per aquest sofriment psíquic. Tenia una personalitat molt forta i difícil de tractar. Tot i això, jo vaig arribar a tenir prou intimitat amb ell com per a sortir junts per París. 

-I, de tots, a qui recorda com a més fascinant? Qui li va sorprendre, per la seva intel·ligència, més? 
La meva il·lusió, en anar a París, era conèixer a Picasso. Però vaig trigar un any. Arribo a París al desembre del quaranta-cinc, i el conec al quaranta-sis o al quaranta-set. Vaig trigar molt, però, per sort, em va veure i em va dir: “és estrany que no ens haguéssim conegut abans”. Després el vaig arribar a conèixer molt. Es va adonar que la meva manera de ser era autèntica, que jo admirava la seva obra.

-Fins avui, que té més de vint llibres publicats sobre Picasso. 
N’he publicat molts, sí. I encara hi treballo. 

-I què té l’obra de Picasso que l’hagi apassionat tant? 
Picasso, per a mi, reflecteix l’home del segle XX, amb tots els seus dubtes. L’home del segle XX no és un home monolític, com als altres segles. L’obra de Picasso reflecteix aquesta varietat interior de l’home modern, un home que pot ser, a la vegada, un infant i un vell, un boig i un sensat.

-De fet, era amic personal del genial pintor. Realment, Picasso era tan cruel com han arribat a dir?
Ell era andalús, però també es sentia molt català. Per tant, de seguida ens vam entendre. Les nostres converses eren molt obertes. Picasso podia ser molt dur, fins i tot cruel, si el contradeien o veia que feies trampa. Si anaves a parlar amb ell de manera oberta i senzilla, era obert i senzill. Jo vaig conèixer casos de gent amb els que havia estat molt dur, però era gent que anava amb segones intencions. Hi havia molta gent que es venia les obres que Picasso els havia regalat, per exemple. Ell ho sabia sempre. Recordo que, al cap de molts anys, li vaig portar el dibuix que em va regalar el primer dia que ens vam conèixer. Recordo que es va alegrar molt. Havien passat més de vint anys. Estava molt acostumat que la gent s’apropés a ell per interès. 

-Des del seu primer llibre poètic, Balades amargues, al 1943, fins a la darrera edició, al 2005, de Poemes de l’Alquimista, com ha evolucionat la seva manera d’escriure? 
De fet, els Poemes de l’Alquimista és un projecte llarg. Neix amb l’objectiu de tractar la poesia amb el major nombre d’accents i de variants possibles.

-Aquesta varietat es reflecteix en el fet de que vostè és poeta, home de teatre i assagista, al mateix temps. Però Palau i Fabre, en essència, és, sobretot, poeta? 
El teatre i la poesia van molt units. Jo penso que, als catorze o quinze anys, les primeres obres que vaig escriure, eren, jo penso, obres de teatre. Però tot és una mateixa cosa. No hi ha teatre sense poesia.

-Precisament, vostè sempre s’ha mostrat partidari d’un teatre modern, breu i sintètic, com el que es va anomenar “teatre- espasme”. 
Vaig llegir un manifest de Poe que parla del “poema-espasme” i em va impressionar molt. Me’l vaig fer meu, en el sentit que els poemes breus del segle vint eren més autèntics que els poemes extensos. I, a la narració i al teatre, vaig intentar aplicar aquesta brevetat com a una norma del segle XX. El meu teatre no és verge, però quasi. Està escrit i està publicat, però no s’estrena gaire. Les meves obres de teatre més importants encara estan per estrenar.

-La seva narrativa, per altra banda, és un recorregut per l’erotisme i, a la vegada, una crítica a una societat benestant. Al 1993, publica el recull de contes Contes de capçalera. És molt diferent, un conte, d’un poema? 
És diferent. En un poema l’intent de comprimir les paraules és fonamental per mi. En un conte hi ha una mica més de dilatació. I, potser, si no vaig escriure contes abans, era perquè era massa esclau d’aquesta idea de la brevetat. En el moment que em deixo anar una mica més, és quan surten els contes.

-Vostè va cultivar el conte filosòfic, que aquí no tenia gaire tradició. 
Sí, jo havia llegit, des de jove, Poe i a Rimbaud. Això em va inclinar al conte filosòfic.

-Com assagista, al 1997, publica el recull d’escrits Quaderns de l’alquimista. Què és, per Palau i Fabre, l’assaig alquímic? 
L’alquimista medieval era un personatge que m’havia apassionat; l’home que intentava barrejar coses, apriorísticament, a veure què sortia. La literatura és molt semblant. Per tant, l’escriptura podia ser una alquímia. Aquesta idea encara la tinc avui. O sigui, no tenir un estil rígid, sinó intentar barrejar, saltar d’un món a un altre. L’alquímia és aquest mètode, per tant, de provar camins diferents i, aparentment, contradictoris. 

-Trencar el gènere? 
Sí. És a dir, jo això ho aplico a tot el que faig, tant al teatre, com als contes com als poemes. El que no m’ha sortit, encara, és una novel·la. Potser em falta l’esperit de continuïtat i d’esforç que exigeix una novel·la. Generalment, escric tot d’una sola vegada. Jo sóc massa inquiet.

-Llavors, vostè creu en la necessitat de la inspiració per a crear? 
Crec que és necessari treballar, però, li posem el nom que li posem, hi ha un moment que apareix la inspiració. Només amb el treball no faria res. 

-El seu treball sempre ha estat molt polifacètic. Ha traduït, entre altres, a Rimbaud. Traduir és com escriure alguna cosa nova? Traduir és comparable a crear literatura? 
No és el mateix, però potser he buscat traduir les coses que em sembla que s’acosten més a crear. És a dir, traduir Rimbaud no és traduir una novel·la qualsevol. Requereix un cert grau de recreació, sí. Però, a part d’això, té molt a veure l’apassionament per la figura de Rimbaud, que vaig conèixer de molt jove.

-Al 1997 recull el Premi Nacional de Literatura. Al 1999, la Lletra d’Or, al 2000 la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona i, al mateix 2000, és nomenat Officier de l’Ordre des Arts des Llettres, pel govern francès. Aquest any li concedeixen el Serra d’Or amb el reconeixement de la seva obra completa. Amb quin premi, o reconeixement, es queda? 
Jo em quedo amb tots… (riu). Jo vaig presentar-me a molt premis de poesia que no em van donar. Ara vénen tots. I és el mateix. Això vol dir que hi ha moltes intrigues i moltes influències per sota.

-Des del maig de 2003, es pot visitar la Fundació Palau a Caldes d’Estrac. Amb quins objectius neix la Fundació? 
Jo sóc fill únic i el meu pare era pintor, així que he tingut una herència. Tinc la seva pintura i la col·lecció que ell havia reunit. Així que vaig pensar fer una Fundació amb aquest material i els meus escrits. Vaig recórrer a diferents llocs, i al final em van deixar aquest local a Caldes, on no em van posar cap obstacle ètic ni estètic.

-Avui, com és el seu dia a dia? Encara escriu? 
Sí, sí, escric. És clar. Més aviat, teatre. També assaig.

-I, per acabar, un dels seus Poemes de l’Alquimista es titula “Jo em donaria a qui em volgués”. A qui es donaria, avui, Palau i Fabre? 
Els termes d’aquest poema tenen el mateix valor avui. És un desig d’amor no assolit, inacabat. Potser no amb la fúria que quan el vaig començar a escriure, perquè m’he anat realitzant una mica. En el moment que ho vaig escriure em sentia molt sol. Eren els anys quaranta. Hi havia el franquisme, però també hi havia una societat catalana molt tancada. El poema és fruït d’això.

ENLLAÇOS D’INTERÈS:

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s