La literatura catalana està massa impregnada de filòlegs


Imatge

“Espanya té un pànic visceral a transferir-nos la capacitat de convocatòria de referèndums”

Fotografia: Òscar Batet

HÈCTOR BOFILL 

Professor de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra. Escriptor

Per Selene Ma Sans i Pujadas
Periodista

Entrevista publicada al Diari de Mataró.Cat l’11 de desembre de 2006

 

Quedem amb l’Hèctor a un dels edificis de la universitat Pompeu Fabra, el de la Vil·la Olímpica. Abans de començar ens proposa fer les fotografies a un parc que hi ha al costat, perquè diu que el seu despatx és força claustrofòbic: no li agrada gens ni mica. Tant és així que em suggereix de quedar-nos al parc a fer l’entrevista, però, a contracor, rebutjo la seva proposta perquè hi ha massa soroll. Un cop al despatx, comprovo, efectivament, que és menudet i que la quantitat de llibres que hi té encara redueixen més l’espai. No obstant això, em sembla un lloc acollidor, càlid, un d’aquells indrets que ajuden a fer les converses més disteses. I així ho va ser la nostra. És clar que tampoc s’ha d’emportar tot el mèrit l’habitació, ja que l’Hèctor va aportar moltes dosis de bon rotllo en tot moment.

-Què ets primer, professor o escriptor?
Jo crec que escriptor. Sense la literatura no em podria dedicar a altres facetes de la vida. A més, cal tenir present que el dret, tot i ser molt més feixuc, també juga amb paraules: és la lectura i la interpretació de textos.

-Com sorgeix la teva vena de creació literària en un camp com el del dret?
De fet, primer ve la creació literària. Quan era jove ja escrivia poemes, molt abans d’interessar-me pel dret. I després em vaig dedicar a la vida acadèmica i universitària perquè volia saber què passava amb la societat. La meva vida com a jurista m’ha influït molt en la literària, perquè totes les meves obres estan impregnades del tema de les relacions de poder, les relacions entre individus, entre la societat… .

-I si ja eres un apassionat de la literatura abans d’estudiar dret, perquè no et vas decantar per una filologia o una literatura comparada, per exemple?
Abans i durant el segle XX, molts escriptors, des de Goethe fins a Josep Pla, havien estudiat també dret. És clar que llavors tampoc hi havia gaire més opcions… . El que passa és que, d’alguna manera, vaig prendre’m la carrera acadèmica com un intent d’estendre la meva formació. De literatura ja n’havia llegit molta i volia dedicar-me a un camp que, malgrat no hi tingués res a veure, m’ajudés a l’hora d’escriure. D’altra banda, també penso que la literatura catalana està massa impregnada de filòlegs, sembla que només ells puguin fer literatura. Un fet que evidencia que encara arrosseguem algunes rèmores d’haver estat una literatura perseguida i minoritària. Per tant, crec que està bé que escrigui tothom.

-Formes part del grup literari els Imparables, del qual també en vas ser pioner. Com va sorgir aquesta iniciativa?
Som un grup generacional d’escriptors que, quan vam començar a treballar, encara no havíem arribat a la trentena. I ara tenim entre 30 i 40 anys. A més, també ens vam unir per les nostres afinitats estètiques i literàries i pel fet de veure el món des d’una mateixa perspectiva. Cal dir, però, que alguns ens vam conèixer per casualitat i que, per tant, la seva formació també va ser fruit de l’atzar. Els Imparables estem repartits per tots els Països Catalans. Una casualitat que també es dóna en l’origen del nom: en una ocasió, en el discurs que vaig fer després de rebre un premi literari vaig dir “I ara som Imparables!”. Això els va fer gràcia als periodistes i d’ençà de llavors ens han anomenat així.

-Què defensen els Imparables?
L’ambició literària. Significa, d’una banda, defensar que la literatura catalana, pel que ha estat i pel que és, es troba en condicions de competir amb altres literatures europees i, per tant, cal lluitar per desvincular la qüestió literària del problema de l’assetjament que ha patit. Cal concebre l’imaginari de la literatura catalana com una de les grans europees. Per altra banda, aquesta ambició també es revela en altres paràmetres estètics. Per exemple, un dels temes centrals és la realització del desig i el no imposar-nos límits estètics. Si en la vida social ja tenim límits, perquè limitar també la vida estètica? Aquest és el pecat en el que ha caigut gran part de la nostra literatura i que nosaltres volem facturar.

-Aquesta defensa de la literatura catalana, també s’estén a la defensa del català com a llengua?
Sí, evidentment. En polèmiques sorgides en els darrers temps, com el del problema lingüístic o el de Frankfurt, sempre hem defensat que la literatura catalana és la que s’escriu en català i que els que escriuen en castellà ja tenen altre instàncies que els promocionin en el camp internacional. Jo sempre he pensat, des del punt de vista lingüístic, que el català ha de ser la llengua vehicular a Catalunya. Al capdavall, els territoris no tenen llengües però sí que les llengües tenen algun territori. El que no pot ser és que el català sigui assetjat en el seu propi territori, que és el que està passant.

-Has dit, recentment, que els Imparables, després d’un any de silenci, contraatacareu. En què consistirà aquest contraatac?
En diverses obres que publicarem aquest any. Jo he començat amb el llançament de Neopàtria, i els altres ho faran amb altres llibres de gèneres diversos. Per això, serà un any imparable.

-Una vegada vas dir “Sort que ens dediquem a la literatura perquè si ens dediquéssim a la política…” què passaria?
Que seríem molt perillosos…! Del conjunt dels Imparables jo sóc, probablement, el més polititzat. Per tant, també sóc el menys indicat per parlar-ne. Evidentment, si alguns ens hi dediquéssim no ens constrenyeríem als límits sota els quals la política està reclosa. Però, si apliquéssim els mateixos principis que regeixen la nostra literatura a la política, potser ho rebentaríem tot! D’altra banda, som molt poc diplomàtics. I crec que per ser polític se n’ha de ser, almenys, una mica.

-La presència de l’erotisme en la teva producció poètica vol ser un símbol o, simplement, és una apel·lació al sexe?
La vida eròtica respon molt bé als mandats de la realització del desig i de la superació dels límits, dels quals parlava abans. I, de fet, la vida política també. Però, abans de deixar-te arrossegar per les passions de la vida política, a vegades destructives, és millor evaporar-les mitjançant la vida eròtica. Aquesta és la meva proposta poètica.

-Acabes de publicar la teva segona novel·la, Neopàtria, en la qual narres una guerra entre Espanya i el País Basc per aconseguir la independència. És més possible una guerra a Euskadi que a Catalunya?
Penso que el País Basc està més a prop de l’exercici del dret de decidir que Catalunya i, per tant, crec que també està més a prop de ser objecte de repressió per part de l’Estat espanyol. Algunes escenes de Neopàtria estan basades en unes maniobres militars amb paracaigudistes que va fer el govern Aznar sobre uns pobles d’Euskadi, a finals del 2003. Però el que per mi és esfereïdor és que el govern socialista també ho hagi fet, no fa gaire, a les platges de Getxo. De manera que l’amenaça, almenys des de la perspectiva de l’Estat espanyol, continua sempre latent. Estem en un procés de pau i espero que acabi bé, però em fa por que el govern reaccioni de la pitjor manera si aquest procés desemboca en l’exercici del dret de decidir del Pís Basc. En canvi, Catalunya es troba molt lluny d’aquesta situació perquè hi ha una majoria de població que no té clar què vol pel seu país, a diferència dels bascos.

-Però, segons el teu llibre, Catalunya s’aliaria amb el País Basc. Per tant, es posicionaria respecte a aquest conflicte.

Sí, però ho farien molt pocs. No seria un sentiment generalitzat, només el d’algunes elits molt conscienciades, com les que apareixen a Neopàtria.

-Ja vas deixar clar amb l’assaig La independència i la realitat. Bases per a la sobirania de Catalunya que la independència catalana pot deixar de ser una utopia. I, recentment, has publicat, junt amb Uriel Bertran, Montenegro sí, Catalunya també, on reafirmes aquesta idea. Què penses que necessita Catalunya per ser independent dins el context polític actual?
El primer que cal és una democratització de les institucions de l’Estat espanyol. El problema és que es diu que només hi ha un 17% d’independentistes. Però, crec que això depèn de com s’estructuri una consulta popular sobre aquest tema. El primer indici que tinc per saber que es podria aconseguir una majoria és que els espanyols no ens deixen fer el referèndum. Si tan clar tinguessin que només seria un 17% ens ho permetrien. Però, Espanya té un pànic visceral a transferir-nos la competència de convocatòria de referèndums, que fins l’any 2005 estava penalitzat. Un fet que, teòricament, no podria passar a cap democràcia normalitzada.

-Afirmes que la literatura dels Imparables conté bel·licositat, i per extensió, la teva també. He llegit articles diversos teus i majoritàriament no estàs d’acord amb res ni ningú, és això la bel·licositat?
És cert que, a vegades, es confon bel·licositat amb no tenir pèls a la llengua en relació a determinades situacions. I, es més, moltes de les lloses mentals que arrosseguem com a país és precisament per no parlar clar. Nosaltres denunciem obertament allò que ens ha provocat decepció, ja siguin personatges, actuacions públiques o actituds relacionades amb el món cultural, tenint l’avantatge que no tenim res a perdre per fer-ho, ja que no pertanyem ni depenem de cap estructura institucional per a la nostra subsistència. Podem dir el que ens vingui de gust. I això molts estaments no ho suporten.

-Per què “qui desitja no pot tenir sentit de la justícia” si allò que desitja és precisament el sentit de la justícia?
És un vers de la meva etapa més irracionalista. El que vull dir amb això és que en el desig, en les relacions tant sentimentals com de poder, l’únic que es busca és el desig i aquest no es pot justificar en termes de justícia. El que vols, ho vols ara i no ho pots limitar a través d’unes regles justes, tant si desitges una persona com si desitges poder.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s