Fotografia: Òscar Batet
Infermera. Germana de Salvador Puig Antich
Historiadora i musicòloga
-La lluita dels germans Puig Antich per salvar la vida al vostre germà Salvador comença des del moment de la seva detenció al carrer Girona, a les acaballes de la dictadura franquista (25-09-1973). Primer són els advocats Oriol Arau i Francesc de Paula Caminal els que intenten rectificar la sentència, paral·lelament amb el suport de petits comitès de Solidaritat, estudiants, clemències de rellevants persones estrangeres així com diverses accions dels excompanys del MIL per Europa. Des de la situació que vosaltres estàveu, amb la mare morta, el pare malalt i el germà gran als EUA, fins a quin punt vau poder millorar el futur del vostre germà mentre era a la presó?
La veritat és que no el vam poder ajudar gaire. Estàvem en dictadura i hi havia moltes prohibicions i a més no coneixíem ningú que ens pogués donar un cop de mà. Quan en demanàvem, ho fèiem a través de l’Oriol Arau. Però desgraciadament molta gent no s’hi va voler implicar, ja que la ideologia del MIL molestava tant a comunistes com a socialistes. I va ser una pena, perquè nosaltres sempre hem pensat que si en Salvador hagués pensat diferent, l’oposició clandestina hauria apostat més per ell. Ho hem criticat sempre i hi ha gent que s’enfada molt en sentir-ho, però ens vam trobar molt soles en aquell moment, i a més a més, durant molts anys no en vam poder parlar amb ningú perquè era un tema tabú. La gent no ens va començar a recolzar fins al cap de 15 anys de l’execució, quan en Francesc Escribano ens va proposar fer un reportatge pel programa “30 minuts” de TV3.
Sabíem el poc que ens podia dir l’Oriol Arau, malgrat que per ell era molt dur donar-nos males notícies. Crec que ens mimava per aquesta part perquè per l’altra ens anava donant garrotades. Em sento molt orgullosa de tota la gent que va lluitar per salvar a en Salvador. Malgrat que no penso igual que ells, tinc força contacte amb alguns exmembres del MIL, com és el cas d’en Josep Lluís Pons Llobet “Queso” i el d’en Jordi Solé Sugranyes “Sancho”.
No, perquè moltes vegades no puc. Primerament, m’és molt difícil entrar-hi. Em cansa l’argot. Tinc el llibre d’en Sergi Rosés Cordovilla titulat “El MIL, una história política”, però encara no l’he llegit. Ho he de fer quan sigui de vacances, fora de la vida quotidiana perquè és quan puc trencar amb el tema. M’han regalat molts llibres al respecte però no tinc temps per llegir-los! El que vaig trobar molt ben fet va ser “La torna de la torna”.
-Després de l’execució (2-03-74), van passar 20 anys fins que no vau presentar el primer intent de revisió del procés. Per què no vau intentar-ho abans?
Perquè era molt difícil. Durant aquells anys vam fer el que vam poder. Però l’any 1994 ens vam veure en cor de provar-ho. Ho vam fer només amb en Paco Caminal com a advocat perquè l’Oriol Arau havia mort 4 anys abans. El problema va ser que llavors teníem pocs diners, poca ajuda i poca gent que ens recolzava. Desgraciadament no ens van acceptar la petició de revisió perquè no aportàvem cap prova nova. Per això a continuació vam decidir anar al Tribunal d’Estrasburg però la seva decisió va ser molt clara: com que Espanya no formava part de la Unió Europea, no hi podíem fer res.
-I després van haver de passar més de 10 anys fins que no ho vau tornar a intentar.
En efecte, va ser l’any 2005 i la veritat és que vam començar amb molta il·lusió gràcies a l’ajuda econòmica que vam rebre de la Generalitat després que el Parlament aprovés per unanimitat un projecte de llei durant el mandat convergent. Fins i tot el Partit Popular va votar a favor i així nosaltres vam poder solventar el cost dels 3 advocats: Sebastià Martínez Ramos, Olga de la Cruz i, de nou, Paco Caminal. Però el passat 14 de juny vam saber la resolució de la Sala V del Tribunal Militar: per dos vots a favor i tres en contra se’ns denegava la segona petició de revisió del procés. Ens va costar molt entendre-ho perquè les 5 proves noves que presentava la defensa eren impecables. Hi havia les declaracions dels doctors Barjau i Latorre, les de l’exmembre del MIL Xavier Garriga i Paituví, les proves de balística, l’informe forense i una prova infogràfica. Així que ara només podem lluitar per la revisió del cas a través del Tribunal Constitucional on es van presentar els documents el passat 17 de setembre. Aquest procés podria tardar entre 2 o 3 anys si és que decideixen acceptar-lo, decisió que es coneixerà ben aviat. La veritat és que nosaltres seguim, no tenim pressa, perquè tenim claríssim que no podrem tornar la vida al nostre germà.
-Però quina necessitat – a part de la moral- hi ha de revisar la sentència que en si ja és il·legal per haver estat dictada durant el franquisme?
Creiem que primerament hem d’aconseguir-ho per dignitat. No només per restablir la d’en Salvador, sinó per desmuntar aquella farsa de judici que vam viure amb els nostres propis ulls. Des del principi es va amagar la veritat: no es van poder efectuar les proves de balística perquè deien que no havien trobat les bales, no es va fer l’autòpsia a l’institut anatòmic forense de l’Hospital Clínic -on Anguas va ingressar cadàver- sinó en una comissaria propera on no hi havia cap dels estris necessaris i a més les declaracions dels doctors Barjau i Latorre van ser refusades, entre d’altres irregularitats. En segon lloc, no perdono a ningú les 12 hores de calvari que va haver de suportar en Salvador abans de la seva execució. Ni a Francisco Franco, ni a Pío Cabanillas, ni a en Rodolfo Martín Villa, ni a Manuel Fraga, etc. En tercer lloc, volem que es revisi el procés pels 15 anys que vam viure reprimides sense poder parlar amb ningú del tema mentre rebíem amenaces. L’execució ens va canviar tota la nostra puta vida. Per últim, les germanes desitgem que es revisi el cas perquè no estem d’acord amb la Llei de la Memòria històrica recentment aprovada.
-La veritat és que no caldria revisar el cas si els membres de la Brigada Políticosocial (BP) que van participar al tiroteig declaressin què va passar en realitat, que alguns d’ells també van disparar contra Anguas, malgrat que això els implicaria i de ben segur que aquest és el darrer objectiu que tenen en la vida. No has tingut mai ganes d’encarar-te als membres de la BP que volien detenir Xavier Garriga i el teu germà aquella tarda, especialment a Timoteo Fernández Santorum que va disparar a mort a en Salvador en dues ocasions?
La veritat és que m’hi encararia perquè els tinc molta ràbia, però això només perjudicaria un possible procés de revisió. Pensa que sóc tant impulsiva que no em vaig ni poder aguantar davant els actors de la BP. Quina vergonya, encara no m’ho explico… Recordo que un dels dies que van rodar a l’Hospital Clínic, on treballo d’infermera de nit, estava prenent un cafè en un bar del davant. Eren cap a les 11h i el director va autoritzar els actors a fer un descans de 10 minuts. “De cop van entrar els actors de la BP, vaig tenir una sensació brutal d’odi i els vaig insultar en broma”.”. Vaig tenir una sensació brutal d’odi i els vaig insultar. Va ser llavors que em vaig adonar que el rodatge estava molt ben fet perquè m’havia transportat anys enrere.
-La gent del carrer també ha lluitat pel vostre germà a la seva manera i us ha demostrat la seva estima durant tots aquests anys. Moltes persones creuen que en Salvador, o va ser innocent del tot, o bé no fou l’únic culpable de la mort del policia Anguas. Conseqüentment, s’han organitzat tota mena d’actes de suport com ara obres teatrals, recitals, concerts,…i també hi ha hagut importants artistes i músics que han dedicat obres i composicions al vostre germà (Veure Annex Documental).
És cert, malgrat que és una llàstima que durant els primers 15 anys no tinguéssim cap tipus d’ajuda. No va ser fins després del programa “30 minuts” que el suport moral es va disparar en positiu. Anys després, en Francesc Escribano va publicar la seva novel·la “Compte enrere”, es va emetre el primer capítol de “Dies de Transició” i a partir d’aquí tot ha estat més positiu. Fins i tot hem anat per instituts i universitats, hem continuat fent entrevistes per als mitjans de comunicació i òbviament -quan ens han trucat- alguna de nosaltres ha assistit en actes o bé en concerts d’homenatge. Estar allà és una sensació brutal, et sents estranya i et preguntes què hi fas. T’has de repetir a tu mateixa que tot és fruït del germà i t’has de sentir orgullosa. A vegades em desbordo perquè no entenc que la gent em vulgui conèixer, però, crec que és normal que em passi, ja que sóc una simple infermera, una treballadora com tothom i em costa acceptar que les germanes siguem la veu d’en Salvador. Mira que hi ha dies durs, que estàs cansada, que et sents monotemàtica, però ho hem de fer si volem seguir endavant. No podem dir mai que no perquè la gent és positiva. La veritat és que ens heu ajudat moltíssim. Però desgraciadament el meu germà Quim (Kim) va morir abans i no va gaudir d’aquest suport.
2.LA PEL·LÍCULA, UN ANY DESPRÉS
-Quan Jaume Roures i Manuel Huerga us van proposar realitzar una pel·lícula, us va costar molt però totes 4 germanes li vau donar suport, fins i tot sabent que al mateix Salvador no li hagués agradat gens. Fins a quin punt us vau implicar en el projecte?
Cadascuna de nosaltres s’ho va agafar d’una manera. Jo necessitava palpar-ho i com que ho tenia més fàcil, vaig anar a alguns rodatges i em quedava en un racó sense molestar. En canvi les meves germanes no hi van anar: la Merçona perquè viu a Olot, a l’Imma no li feia gaire gràcia i la Montse no volia assistir-hi, perquè durant molts anys no ha parlat del tema i encara li costa. La veritat és que per mi va ser quelcom encantador perquè tot estava molt ben organitzat i era seriós. A més vaig tenir la sort de poder parlar amb alguns actors que tenien la gran responsabilitat d’interpretar a persones que encara estem vives, actors que em van resultar molt propers, que fins i tot es posaven a plorar. Per exemple, no tinc paraules per a Daniel Brühl, l’actor que interpreta el meu germà. S’ho sabia tot perfectament com en Tristán Ulloa, l’actor que interpreta a Oriol Arau. La veritat és que estic encantada amb la pel·lícula i a més crec que ha aconseguit uns dels objectius que desitjava en Jaume Roures, que la gent –i especialment els joves- coneguessin com funcionaven les coses aquella època.
-Fa gairebé un any, arrel de l’estrena de la pel·lícula, l’opinió pública i els mitjans de comunicació van tornar a parlar del tema. També es publicaren nous llibres i documentals, però també van sorgir les primeres veus crítiques, ni més ni menys que la d’alguns ex-membres del MIL. Com us vau sentir les germanes enmig d’aquest debat generat?
A nosaltres la polèmica ens va agafar molt d’imprevist. Sabíem que el productor, en Jaume Roures i el director, en Manuel Huerga, havien parlat amb els exmembres del MIL que surten a la pel·lícula i tots havien estat d’acord amb el guió. Però quan es va presentar la pel·lícula, 3 dels ex-membres teòrics, entre ells l’Ignasi Solé Sugranyes, van donar a conèixer la seva oposició amb un manifest www.paremoslapeliculasalvador.org. En canvi, en Josep Lluís Pons Llobet i en Jordi i en Raimon Solé Sugranyes la recolzaren, no en la seva totalitat perquè segueixen tenint la mateixa mentalitat heavy, però són conscients que viuen en societat i acceptaren el film perquè era creïble. Sé que quan la Martina Loher Rodríguez va presentar el seu documental sobre el MIL www.elmil.net en una casa ocupada del Carrer Girona, el “Casal Salvador Puig Antich”, van assistir-hi els ex-membres del MIL que no hi estaven d’acord i van carregar contra nosaltres. La veritat, si no comparteixen la nostra opinió, que ens truquin i donin la cara. Com que no ho han fet, no li dóno importància, perquè estem parlant de només 3 persones.
-Un dels principals objectius del productor, en Jaume Roures de Mediapro, era que la pel·lícula servís per pressionar davant el segon intent de revisió del procés. Creus que es va aconseguir aquest objectiu?
La pel·lícula ens ha ajudat moltíssim a nivell personal, però crec que no va influenciar en la decisió personal dels magistrats de la Sala V del Tribunal Militar. Crec que la majoria d’ells haguessin votat igualment en contra de l’intent de revisió del procés independentment de l’existència de la pel·lícula, malgrat que les 5 proves noves que aportava la defensa fossin impecables. Bé, així ho espero! no crec que la realització del film hagi anat en detriment a l’intent de revisió del procés.
-A la pàgina web del director de la pel·lícula www.manuelhuerga.com, existeix un link intern del film on es pot llegir tot el que ha despertat i encara suscita la pel·lícula www.manuelhuerga.com/salvador/. Personalment em va commoure que algú de la família Anguas opinés sobre el cas al fòrum, com va fer la seva neboda Sonia www.manuelhuerga.com/salvador/spip.php? article104. Al cap d’uns mesos, en un programa de TV1 on també participaves “Hora Cero: Salvador Puig Antich, la historia real” va aparèixer el germà d’Anguas declarant per primera vegada sobre els tema.
La veritat és que la productora del programa no m’ho havia comentat i vaig al·lucinar. Vaig sentir una gran alegria perquè aquell senyor va ser correctíssim donant la seva opinió. Al pobre Anguas, a qui no tinc cap mena de mania, li va tocar morir com a en Salvador. Segons diuen, aquest policia era un noi simpàtic, a qui li agradava el cinemawww.manuelhuerga.com/salvador/spip.php? article103. Ara bé, no he tingut mai la necessitat de conèixer als seus familiars. En canvi, sí que em va fer il·lusió conèixer els germans d’en Georg Welzel (Heinz Chez), el noi alemany que van executar al garrot vil mitja hora abans que al meu germà. Va ser a València una vegada que van venir després que l’historiador Raül Ribenbauer descobrís tota la veritat sobre la seva autèntica identitat.
-Una de les crítiques més fortes que va rebre la pel·lícula va ser que no s’entenien els objectius ni la metodologia del MIL a través d’ella, fet que provocava que no s’entengués la detenció i mort del teu germà. Desgraciadament, com pot comprovar-se al devedé de la pel·lícula, no es pogueren incloure algunes escenes que eren força explicatives al respecte. Com vau reaccionar les germanes davant aquest fet?
Com que a nosaltres ens van informar en diverses ocasions que la història del MIL seria molt per sobre, perquè era molt complicat aprofundir-hi, no ens va sobtar tal i com van quedar al film. Potser és una pena que no s’hi aprofundeixi més, sobretot per la gent jove que ha conegut el MIL a través de la pel·lícula, ja que el grup era un més entre d’altres de la mateixa ideologia que existien a Europa. El que sí que es plasma, és que era difícil viure en la clandestinitat i el perquè es van haver de dissoldre’s. Al principi els va sortir tot molt bé, però després van cometre molts errors, com el fet que en Salvador es descuidés la bossa al Bar Caspolino de la Plaça Gal·la Placídia de Gràcia.
-Una altra de les crítiques més generalitzades va ser que la pel·lícula està basada en la novel·la de Paco Escribano “Compte Enrere”, que es fixa en la part més sentimental i íntima del teu germà i no pas sobre la importància política que va tenir el MIL en aquell moment, sense la qual no s’entén la detenció i execució d’en Salvador. És veritat la història del teu germà i el carceller Jesús Irurre, persona que diverses fonts titllen de funcionari repressorwww.salvadorpuigantich.info/? sec=vencedors?
Encara que costi d’entendre, la història que apareix a la pel·lícula entre el meu germà i en Jesús va ser real. Es passaven moltes hores sols perquè un cuidava de l’altre i de mica en mica en Salvador va aconseguir fer reflexionar a en Jesús i paral·lelament ell va anar descobrint que el meu germà no era un assassí, sinó una persona més normal. Per això en Jesús li deixava llegir els diaris i escoltar la ràdio quan ho tenia completament prohibit. El meu germà l’ajudava respecte la seva filla que era autista seguint els consells del nostre germà Quim, que era un psiquiatre de renom a Nova York. En Salvador era un persona molt pacient, que sabia parlar i va aconsellar-li que llegís certs llibres o que reflexionés sobre el fet de ser funcionari, però és clar! no el va canviar. Potser sí que era un funcionari que pegava molt, però jo el recordo plorant durant la nit de capella. Fins i tot va venir a la presentació del film i em va saludar amb 2 petons.
-Des de la prèmiere de la pel·lícula al festival de Cannes, les germanes heu estat al costat dels promotors de la pel·lícula en diferents projeccions i entregues de premis. Us hem vist als premis de cinema de Barcelona i als Goya, entre d’altres lliuraments. Com descriuries l’experiència?
Encara que no ho sembli, ha estat molt dur per nosaltres. Cap de les 4 germanes som capaces de veure acabar la pel·lícula. Personalment, els 10 últims minuts no puc sofrir-los. Només sentint l’àudio ja m’imagino què passa i em costa molt suportar-ho. He de marxar o bé necessito tancar els ulls. La primera vegada que ho vam viure va ser amb al Merçona a Cannes, on vam viatjar després que ens insistissin molt. La veritat és que ens vam sentir molt còmodes perquè hi havia en Daniel Brühl, altres actors del rodatge i en Lluís Llach recolzant-nos. I va ser impactant, perquè quan es va acabar la pel·lícula, el públic va començar a aplaudir, crec que durant ben bé 5 minuts i nosaltres dues no teníem forces per aixecar-nos de les cadires. Finalment en Jaume Roures ens va convèncer i un cop dretes vam aplaudir amb el públic tot donant les gràcies. Va ser emocionant perquè en el fons tota aquella gentada estava aplaudint a en Salvador. Després, però, ens vam quedar fetes pols. També hem sortit a recollir algun premi perquè ens hi han arrossegat, ja que som “anti” tot això, però sempre ho hem fet acompanyades per algú de la pel·lícula. La veritat és que amb ells hem viscut moments molt bonics. Sempre ens han cuidat i nosaltres ens hem deixem estimar.
Trobes encertada la interpretació de Daniel Brühl o creus que el Salvador de la pel·lícula tenia un caràcter massa seriós?
Crec que la interpretació d’en Daniel va ser excel·lent perquè el film comença quan s’inicia la part seriosa de la vida del nostre germà, quan tot li va canviar. Totes 4 germanes n’estem molt contentes, potser perquè també l’hem conegut i el trobem una persona encantadora. A més té la mirada càndida i dolça com tenia en Salvador. L’altre dia l’Imma va anar al cinema i el va veure en un petit tros d’un film i em va confessar que el va confondre amb el nostre germà. I la Merçona a Cannes fins i tot li havia arribat a dir “Salvador” enlloc del seu vertader nom. Realment és un noi excepcional que es va implicar molt en la història i sabem que va passar uns dies molt durs per aconseguir el seu objectiu.
-Daniel Brühl va manifestar que es sentia malament quan va acceptar el paper perquè creia que l’havia d’interpretar algun actor amb trajectòria a Catalunya.
De fet van fer el càsting a diversos actors catalans però cap els hi va resultar. La Merçona i jo vam suggerir a en Jaume Roures que fes passar el càsting a en Quim Gutiérrez, el primer David de “El Cor de la Ciutat” perquè nosaltres el vèiem com a possible Salvador. Però quan vam trucar per dir-li, ja li havien fet el càsting i no els hi havia acabat d’agradar. Finalment l’escollit va ser Daniel Brühl perquè la seva cara és coneguda a Europa, així com en d’altres països, entre d’altres característiques positives.
-Després d’un any, encara teniu relació amb els actors o els promotors de la pel·lícula?
Pel que fa als actors, hi ha una relació maca, sobretot amb en Tristán Ulloa, però amb qui em relaciono més és amb el director, en Manuel Huerga. Junts hem anat per instituts i universitats a fer xerrades. És una persona amb qui tinc molt bon rotlle, i que a més, m’ha ajudat a llençar-me, perquè segons on vaig, em quedo en blanc. I bé, crec que seguirem en contacte perquè tenen molt de material inèdit que no es va poder incloure en el muntatge final. Així que potser encara faran algun projecte més, no una altra pel·lícula, però potser sí quelcom per la televisió.
3.EL FUTUR
-Teniu fe que el suport continuï i que algun dia es pugui revisar el cas?
Sí, crec que al final se n’adonaran. Pensar així m’ajuda a seguir endavant. Sempre em dic que tot el que estem fent ha de servir per alguna cosa i això m’anima a seguir. Sobretot estic contenta perquè veig que hi ha molts joves que reflexionen al respecte. En gran part ho faig per ells. Fins i tot convido a casa a tots aquells alumnes que fan el treball de recerca de Batxillerat sobre el meu germà i els ajudo amb tot el que puc perquè m’ajuda a tirar endavant. Són tan macos…i alguns han aconseguit treure unes notes boníssimes! Crec que a en Salvador li encantaria.
-I finalment, parlant de joves, com han reaccionat davant la ideologia de l’oncle Salvador els seus nebots?
Crec que tots els 8 nebots, dels quals el meu fill és l’únic noi, han anat acceptant amb el temps l’opció de vida del seu oncle. Primer no l’entenien gens però amb els anys s’han adonat que havien de respectar i recolzar la nostra lluita. Ha estat clau l’estima que els ha demostrat la gent del carrer quan ens han reconegut, les explicacions dels professors o bé els comentaris dels pares i els amics després de veure’ns a la televisió. I actualment, després que diversos fragments del film els arribessin a l’ànima, han entès que aquella època va ser molt dura i respecten encara més els ideals del seu oncle. Penso que en aquest moment els passa el mateix que a totes les germanes: estan orgullosos de ser nebots del “Metge”, un ex-membre del MIL.
4. PER SABER-NE MÉS-ANNEX DOCUMENTAL:
www.salvadorpuigantich.info/
www.manuelhuerga.com/salvador/
4.1 BIBLIOGRAFIA RECOMANADA
-Ribenbauer, Raül M. (2005) El silenci de Georg. Barcelona: RBA.
-Rosés Cordovilla, Sergi (2002) El MIL, una historia política. Barcelona: Alikornio Ediciones.
Excel·lent llibre d’investigació sobre la història política del MIL que explica la seva veritable dimensió política aprofundint d’una manera magistral amb els objectius del grup envers el moviment obrer, en els seus texts i debats, i detalla com algunes ideologies del Marxisme heterodox (com ara el Consellisme o bé el Situacionisme) van arribar a casa nostra. (En castellà)
-Tolosa, Carlota (Col·lectiu) (1985) La torna de la torna (Salvador Puig Antich i el MIL). Barcelona: Editorial Empúries.
-Fons MIL de la Biblioteca del Pavelló de República de la Universitat de Barcelona.
-En breu es publicarà el llibre “Delators” d’Enric Canals, on explica detalla l’evolució del cas de Joaquim Puig i Quer, pare de la Carme i en Salvador, entre d’altres processos.
4.2 FILMOGRAFIA
“El MIL, història d’una família amb història” de Martina Loher Rodríguez www.elmil.net(Autoproducció, 2006)
“30 minuts” (TV3, 1989)
“Dies de Transició” (Capítols 1 i 8) (TV3, 2002)
Llargmetratge: “Salvador (Puig Antich)”. Direcció de Manuel Huerga i guió de Lluís Arcarazo (Mediapro, 2006).
4.3 DISCOGRAFIA DEDICADA
Fortuny, Llibert “El Corredor de la Mort” www.llibertfortuny.com
Isaac, Joan “A Margalida”
Llach, Lluís “I si canto trist” i “Sempre queda un fil” “Merçona” www.lluisllach.cat
Loquillo “El año que mataron a Salvador” www.loquillo.com
4.4 OBRA DEDICADA
Landa, Erramun Col·lecció SPA www.erramun.net
Manessier, Alfred “Pour la mère d’un condamné à mort”
Miró, Joan “L’espoir d’un condamné à mort I, II, III”
-Malet, R.M Montaner, T Portabella, P (2006) Joan Miró: Sentiment, emoció i gest. Barcelona: Fundació Miró 2006.
Motherwell, Robert “Spanish Death”
Tàpies, A “Assassins” (Monotips)
DARWIN'S TREE 