Ser demòcrata no és només una paraula, hi ha d’haver una voluntat de pluralitat

ISABEL-CLARA SIMÓ 
Escriptora

Entrevista publicada pel Diari de Mataró.Cat l’1 d’agost de 2006. Fotografia-dibuix: Òscar Batet

Isabel-Clara Simó és una de les escriptores amb més prestigi del nostre país, tant per part de la crítica com per part del públic lector. Entre altres, ha estat guardonada amb el premi Sant Jordi, al 1993, per la seva novel•la La salvatge. El seu recull de contes, Dones, va ser adaptat al cinema a l’any 2000. A l’any 2003 publica En legítima defensa, una recopilació dels articles que escriu al diari Avui, i on defensa la dignitat de la dona, la sobirania del seu país i la justícia social amb una prosa clara i directa. 

Són les nou del matí i els cant del ocells lluiten amb el soroll de les excavadores. Isabel-Clara Simó viu en una casa gran, amb un amable jardí i una piscina d’aigua blava i neta. En un saló acollidor, amb sofà blanc, xemeneia i litografia de Miró inclosa, ens atén aquesta dona rosa i forta. La seva expressió és una barreja de seriositat i de tendresa, resultat de tota una vida dedicada a la lluita per la igualtat de drets i, a la vegada, a la literatura.

-Vostè va començar a escriure tard. Per què? 
Segurament perquè estava molt ocupada. Portàvem una revista, amb la quantitat de feina que això genera, i a l’institut on ensenyava treballava dotze hores al dia. Tot i això, anava fent algunes coses que després es van traduir en el primer llibre de contes.

-El seu pare era mestre d’una acadèmia que dirigia. Això ha fet que vostè estudiés fins a tal punt de llicenciar-se en Filosofia, Periodisme i doctorar-se en Filologia romànica? 
Suposo que més que el fet que el pare fos mestre em va influir que a casa hi hagués llibres, que a casa les discussions eren d’un cert nivell intel•lectual. Jo crec que la influència del meu pare va ser molt forta perquè teníem l’acadèmia sota de casa.

-Creu que un escriptor ha de ser, per força, una persona il•lustrada? 
Jo crec que ha de ser una persona llegida. Si no llegeixes bé, és molt difícil escriure bé. S’ha donat molts casos a la Història de gent intuïtiva, que escriuen molt bé. Un dels llibres més llegits del segle XX és “El diari d’Anna Frank”, i era una simple nena que no tenia una biblioteca a l’abast. Per tant, la intuïció sí que existeix, però no és el majoritari. Els escriptors necessiten nodrir- se de la vida, però també dels altres llibres.

-Precisament, quan estudiava Filosofia a València, entra en contacte amb grups nacionalistes i amb Joan Fuster. Què canvia en vostè des de llavors? 
Des d’un punt de vista de formació política, radicalment. És un gir de cent vuitanta graus. És a dir, jo no tinc, abans, la menor noció de què és el meu país i què és la meva llengua. Havia sentit parlar d’Ausiàs March, però no sabia qui era.

-I com veu, avui, el catalanisme a València? 
Jo crec que, evidentment, s’ha avançat. Però és molt complicat. S’ha viscut una època molt dolenta a València amb la batalla de la llengua, que va ser absolutament brutal. Vam veure també la depressió que ens va causar que un govern del PSOE, i per tant d’esquerres, fos tan absolutament hostil a qualsevol reivindicació lingüística. Per això, encara estem acomplexats. De tota manera, i miraculosament, hi ha alguns signes de recuperació, malgrat que l’Administració no només és hostil sinó que infligeix les pròpies lleis d’ajuda al llibre, per exemple. La proximitat a l’espanyol els hi encanta. Però, com dic, hi ha signes de recuperació com moviments de lingüistes interessats en reivindicar les formes valencianes més deixades de banda.

-Com a periodista, va dirigir el setmanari “Canigó” que, en ple franquisme, ja publicava en català. Com superaven la censura? 
No la superaven. Érem víctimes de la censura cada setmana. No sol havíem d’escriure ente línies, sinó que a més havíem de passar per un control periòdic, i això volia dir que et venia la policia a casa, que et retiraven dels quioscos,… i era possible que et detinguessin. Vam tenir sort. Jo, per exemple, no he estat mai a la presó. Era molt desagradable.

-I què va passar després? Per què desapareix? 
Desapareix per una raó econòmica. Amb la democràcia ja apareixen revistes i, per a la nostra sorpresa, la publicitat institucional inclou a tothom menys a nosaltres. Insistim, però la publicitat institucional no arriba. Hi ha un moment que no podem competir. És evident que molestàvem.

-En alguna ocasió, ha dit que “érem massa radicals”. En quin aspecte? 
No sé si érem massa, però el nostre context era radical. Fèiem la revista de l’esquerra nacionalista i de l’independentisme. Tot al contrari, a nosaltres en acusàvem de poc radicals la gent que sortia de la presó. Però si passàvem determinats límits, llavors desapareixia la revista. Per uns érem poc purs, i per altres érem excessivament purs. I això ho vam resoldre sent plurals. Al consell de redacció hi havia des del comunista fins al abertzale o fins al de Convergència moderat i cristià. Ser demòcrata no és només una paraula, hi ha d’haver una voluntat de pluralitat.

-A l’AVUI escriu un article diari des de 1999. El periodisme no li distrau de la seva feina diària d’escriptora? 
Sí, la veritat és que sí. Però és fascinant, també. Jo el que faig és dividir-me el dia en dos meitats. Al matí, em dedico al periodisme i a altres coses com podria ser, per exemple, preparar-me una conferència, o llegir els originals d’un premi on sóc jurat,… A les tardes faig literatura. A vegades és difícil, però m’encanta tenir una plataforma d’opinió. És molt pesat, però és molt estimulant.

-Vostè sempre ha defensat la categoria literària del conte. Creu que està menyspreat? 
Sí, sí. El conte és una cosa molt seriosa. El conte és molt difícil treballar-ho. El conte no és un primer pas cap a una novel•la. És un univers en ell mateix. Sí tinc un conte, haig d’interrompre tot perquè haig d’estar pel conte.

-Com a poetessa només ha publicat un llibre, “ABCDARI”, al 1995. Escriu poca poesia o no vol publicar-la? 
La poesia és una assignatura pendent, per a mi. Però m’agafes en un moment en el que estic molt capficada en la poesia. Estic treballant- hi en aquest moment. Però em fa molt de respecte.

-En les seves novel•les trobem, molt sovint, la presència de molts tipus de violència. Psicològica, física, moral… La violència és una característica humana? 
Evidentment. El sistema nerviós és irritable per natura. Ens irritem pels estímuls de l’exterior. Si els estímuls són massa forts, la irritació esdevé violència., que pot ser continguda o manifesta. Jo sóc dels qui creu en l’Educació i en la Cultura, i, per tant, en el control de la violència. La tenim tots, però l’hem de controlar i canalitzar. Civilització vol dir controlar les ires, controlar la violència. El que sí que és monstruós és la violència per interessos. Per exemple, el cas de la Guerra de l’Irak. Llavors entrem en un terreny de la repugnància.

-Alguns els seus textos sorprenen per la naturalitat dels diàlegs. Com s’aconsegueix? 
Jo crec que això es fa pensant que estic parlant de veritat amb aquella persona. Jo crec que tots tenim una mirada cinematogràfica. Escrivim mirant els personatges, mirant els moviments,… És a dir, la novel•la del segle XIX és molt pictòrica. En canvi, a la novel•la de mitjans del segle XX comença a haver-hi una mirada cinematogràfica. Per tant, els diàlegs són molt més reals, molt menys retòrics. És tal com parlem. S’ha produït una barreja entre el discurs directe i indirecte. A mi m’encanten els diàlegs.

-A la novel•la “La veïna” el protagonista és un antiheroi, un personatge corrent. Què té contra els herois? 
Res. Només que els trobo molt artificials. És a dir, a la història de la èpica l’heroi sempre és valent, sempre és noble, sempre és guapo. És impecable. És un ideal, no correspon a cap ésser humà real. Jo sóc de l’època de l’antiheroi. Sóc de l’època de Woody Allen, per a que ens entenguem. I, per tant, a les meves novel•les això surt.

-Al escriure la novel•la “La Salvatge”, s’interessa per la maçoneria i l’obra de Mozart. Quina importància tenen els símbols a les seves obra? 
Jo diria que cada vegada més. Jo mateixa em sorprenc. Et serveix moltíssim. Els objectes et parlen, no són innocents, tenen un llenguatge propi. El símbol substitueix un discurs llarguíssim. A mi m’interessa aquesta utilitat del símbol. En el sentit transcendent, els símbols no m’interessen gaire. No sóc gens esotèrica.

-Isabel-Clara Simó sempre combat dues coses: la dignitat de la dona i la sobirania del seu país. Com hem avançat en aquests dos aspectes? 
La dona ha fet un tomb espectacular en l’últim segle. L’únic problema és que la frenada també ha sigut espectacular. No només del feminisme, sinó de tots els moviments reivindicatius de l’esquerra. Val dir a que el feminisme no està tant al carrer, però si a les aules i a les biblioteques. Està sortint molta bibliografia culta. El problema està en les noies joves que es pensen que tot està ja aconseguit. I moltes coses no estan resoltes. Encara, per insultar- nos, s’utilitza la poca puresa de la dona. Pel que fa a la nació, també ha hagut canvis importants. Ara hi ha llibertats democràtiques. Però també és veritat que, com la democràcia significa el recompte matemàtic de vots, les nacions han estat només assimilades a mitges. Però, si mirem Europa, veurem com es pot capgirar. Ens arriben notícies esperançadores. El segle XX és el segle on han hagut més independències. L’exemple de Montenegro és esperançador.

-Catalunya és comparable? 
No, no. Cap és comparable, però sí el procés d’assimilació. El problema és que la llibertat molt poques vegades te la donen. Has de lluitar tu. A més, has dit dos dèries de les meves, però la tercera, que també és molt important per a mi, és la justícia social. Les tres coses van unides. A mi em xoca veure persones que són independentistes, però que són masclistes, per exemple. Per a mi, la qüestió és la llibertat, i la llibertat és impossible sense la igualtat.

-I em podria definir què és el feminisme? 
Hi ha molts mal entesos. Tothom entén per feminisme unes senyores rabiüdes que volen substituir als homes. Això és la caricatura que no té res a veure amb la realitat. El moviment feminista, en general, el que busca, senzillament, és que les dones siguin iguals en dignitat als homes. És a dir, les dones no volem ser homes, no volem portar bigoti. El que ens neguem a acceptar és que nosaltres tinguem un rol predeterminat, ni que el nostre comportament sigui extensible a tot el gènere. O sigui, jo sóc un individu.

-Això de que cada dona és un individu, és el que li fa escriure “Dones”? 
La veritat és que sí. Però no és el primer motiu. Però sí que vaig pensar escriure algunes característiques de dones prou diverses per a que s’adonin que no hi un arquetipus femení, ni tan sols dos.

-Una de les primeres coses que va llegir en català va ser un exemplar de “Serra d’Or”. Curiosament, al 1993 rep el “Premi de la Crítica Serra d’Or”. Com valora els premis? 
Sí. El Serra d’Or el vaig rebre amb molta il•lusió perquè té molt de prestigi. Quan és a llibre publicat, el teu “ego” queda absolutament alimentat.

-A més, ha treballat més d’un any per a la Generalitat, sent la delegada del Llibre. Quan escrivia? 
No vaig escriure. Allà sempre estava disponible. És evident que era una feina que no encaixava amb mi. Per això la vaig deixar, però és una experiència que no em sap gens de greu haver provat.

-El seu recull de relats “Dones” va ser adaptat al cinema. Repetiria l’experiència? 
No és el que més il•lusió em fa a la vida, que em facin una pel•lícula. En el moment que véns els drets, a una productora, has de saber que el director voldrà fer la seva obra de creació. Jo només vaig posar com a condició que volia mirar el guió. El vaig trobar esplèndid, però és evident que allò no era l’estil que jo havia escrit al llibre. La pel•lícula té un caire de comèdia, i jo vaig escriure uns contes molt dramàtics. En canvi, l’adaptació teatral que van fer estava molt més a prop de mi. En teatre continua sent literatura, en cinema hi ha un altre creador que té la seva idea. Això ho has de respectar.

-Carod-Rovira i vostè han lluitat junts per a la llibertat d’expressió. Com recorda els dies que la premsa espanyola va filtrar la noticia de la seva reunió amb ETA? 
Home, jo no diria que hem lluitat junts. Som molts amics, però jo no he sigut mai d’Esquerra Republicana. El conec bé, és de les persones més nobles que he conegut en la meva vida. I li han acusat de tot. És demonitzar l’independentisme, com és lògic. Ho vaig viure amb fàstic, però ell ho va viure fatal. Tota la premsa el va acorralar. Jo crec que ell es va equivocar, sense passar pel seu President, però el tracte que li van donar va ser molt injust.

-Finalment, com veu la política catalana. Veu possibilitats que un pacte com el tripartit es torni a produir? 
La veritat és que no ho sé, i estic tan desconcertada com tothom. Jo crec que ha estat una llàstima, que no ho hem acabat de fer bé. D’alguna manera, jo m’he sentit decebuda. M’imaginava un gir espectacular en la política i aquest gir no s’ha donat. Però, per exemple, jo crec que en Universitats s’ha avançat moltíssim. Hi ha algunes lleis, també, en justícia social que les trobo molt importants. Però és cert que la major part de les energies s’han esgotat intentant fer encaixar el model, en comptes de governar. Això és el que ha notat la població. Però l’actitud d’Artur Mas… Ho trobo monstruós, s’ha posat del costat d’Espanya. Això sí que en sap molt greu. Les properes eleccions jo crec que les tornarà a guanyar els socialistes per aquesta foto a la Moncloa.