La maçoneria és un mètode, no és el mètode


Image
VICENÇ MOLINA 
Francmaçó. Professor d’Ètica empresarial de la UB
Entrevista publicada pel Diari de Mataró.CAT el 12 de maig de 2006

“Entenc que pot haver interpretacions morboses, que cerquen l’estranyesa o l’excentricitat, i això pot sonar esotèric, però a la maçoneria no hi ha cap secret ni esoterisme”
“Enlloc s’ha arribat a matar a tanta gent sota l’acusació de ser maçó com a l’Espanya feixista. A l’Arxiu de Salamanca hi ha 80.000 fitxes obertes a nom de maçons”
“Aquesta idea del món pròpia de les dretes cavernícoles, que per desgràcia a Espanya tenim un bon exemple actualment, no són capaces d’entendre que pugui haver una escola de formació de gent que es basa en el lliure pensament”
“Lobby de poder? Què més voldríem! Si fóssim un lobby de poder i tinguéssim capacitat per accedir als mitjans de comunicació o al poder polític o econòmic, llavors s’aclariria què és la maçoneria” 
“L’estat de salut de la maçoneria és terrible. Els casos català i espanyol no tenen relació possible amb cap altre país d’Europa. A qualsevol lloc on la maçoneria ha patit persecucions fortes durant les dictadures feixistes la situació és millor” 

Vicenç Molina Oliver, professor d’Ètica empresarial de la Universitat de Barcelona. Col•laborador i membre del Patronat de la Fundació Ferrer i Guàrdia. Subdirector d’Espai de Llibertat.

Venerable Mestre de la Lògia Minerva-Lleialtat nº 1, de Barcelona. .

Publicacions:
“De la raó pràctica” (Universitat de Barcelona, 2000).
“La respuesta europea. Una ética laica para el progreso de la juventud”. (Fundació Ferrer i Guàrdia, 2003).
“Per una pedagogia dels drets humans” (Fundació Ferrer i Guàrdia, 2004). “L’ou com balla” (El Clavell, Premià de Mar, 2004).

-Com definiries la maçoneria? Quan i a on es remunten els seus origens?
La definiria com un mètode. Insisteixo en l’article indeterminat: es “un” mètode, no és el mètode. Un mètode que et permet crèixer personalmente, promocionar allò que de bo podem tenir els éssers humans, allò que ens fa capaços de ser conscient del que som i d’on som… i pretendre que tot això es vinculi a uns valors constructius, que per la maçoneria són els valors de la trilogia de la Revolució Francesa, el cos central de l’humanisme democràtic. La maçoneria promociona aquest creixement personal, vinculat als valors de lliberat, igualtat i fraternitat. Pretén ser una escola de formació d’individus lliures que decideixen treballar conjuntament per un objectiu comú, intentant aprofundir en allò que ens uneix, i no pas en el que ens separa, que és la gran diferència que pot haver amb altres associacions que promouen una determinada perspectiva de la realitat.

-És una mena d’Acadèmia de Plató actualitzada? 
És un intent de ser una Acadèmia de Plató, no actualitzada, en el sentit de que els instruments que utilitza la cultura simbòlica en la que es basa la maçoneria no són pas contemporanis, sinó que daten del segle XVIII.

-Hi ha algun moment concret en el que podem dir que neix la maçoneria? 
Sí, la maçoneria neix al 1717, i això està històricament verificat. No són veritat algunes coses que es diuen sobre que la maçoneria es remunta a la nit dels temps, que si els egipcis, que si les mitologies… tot això són mentides. La maçoneria neix en les tertúlies de persones que es trobaven a tavernes de Londres fundades per constructors (paletes, mestres d’obres)…i aquestes persones decideixen relacionar el seu treball amb el que seria un desig de construir un món dedicat als grans valors universals. Així neix la Gran Lògia Unida d’Anglaterra. El nom lògia respòn al fet de que, en origen, el lloc on els constructors guardaven les eines per evitar que es fessin malbé, eren les lògies. Amb el pas del temps es va afegir molta més gent, però aquest és l’origen inicial. No és casualitat que hi hagués gent, a principis del XVIII a Anglaterra, de professions liberals, burgesos, etc… que se sentissin atrets per xerrar i per compartir el seu temps amb persones que professionalment eren constructors, ja que tenint en compte la durada de les obres de construcció de l’època, era l’únic lloc on es trobaven gents de diferents païssos i tradicions religioses, i on podien posar en comú les seves idees i creences. Aquesta és la clau.

-És d’aquí d’on ve la metàfora de “El Gran Arquitecte”? 
Segurament. D’això sí que no hi ha en certesa un origen concret, tot i que apareix per primera vegada al 1723, amb les Constitucions d’Anderson, que són els primers textos fundacionals, que regulen com han d’estar instituïdes les lògies, etc… Van ser redactats per dos pastors protestants, que posen els eixos fonamentals del que ha de ser la vida de les lògies. Amb el temps s’ha evolucionat, i actualment el “Gran Arquitecte” és simplement un principi ideal que pot voler dir el que cadascú vulgui: per un creient pot ser identificable amb una entitat supraconscient, i per un no creient, com és el cas de molts maçons actuals de l’Europa continental, pot ser simplement la referència a la voluntat constructora.

-Llavors la maçoneria no és una organització religiosa? 
En absolut. No és ni religiosa, ni política, ni sindical, ni professional… És un mètode associatiu que intenta promocionar alguns dels valors que creiem que són importants en l’ésser humà i que poden servir per tal que la humanitat evolucioni en un sentit positiu. Però no és identificable amb cap religió. Pots formar part d’una lògia sent ateu, sent agnòstic o sent creient, sempre que es respecti la mentalitat dels altres.

-Tampoc és un moviment esotèric? 
No, tampoc és un moviment esotèric. Jo entenc que això és una mica estrany, des del punt de vista extern, perque fem servir instruments rituàlics que procedeixen de la cultura simbòlica dels constructors: escaires, compassos, triangles… i això pot donar peu a interpretacions extranyes i estrambòtiques… però aquí cal tenir clares algunes coses: el fet de fer servir un instrumental determinat, i utilizar un codi semàntic a l’hora de reunir-nos per tal de poder anar més ràpid, per poder deixar enrere les nostres diferències d’origen, les pròpies percepcions particulars i saber que estem allà per xerrar d’alguna qüestió filosòfica, humanista… això fa que pugui haver una interpretació que pot ser a vegades morbosa, o buscar l’estranyesa o l’excentricitat, i això pot sonar a esotèric, però no hi ha cap secret ni cap esoterisme. Únicament fem servir unes eines que venen del segle XVIII i que nosaltres pensem que ens són útils. Sí, és cert que a les lògies es crea un clima de molt relaxament estètic. Més que esotèric hi ha un clima molt estètic: s’encenen espelmes, es diu “que la saviesa presideixi la construcció del nostre edifici”, quan s’acaba es diu un altre cosa, i això crea un ritme molt diferent al tràfec de la vida quotidiana. Això fa que si algú no ho viu directament, però veu una filmació o un documental, pot pensar “ui, aquests tios fan coses extranyes, es posen un mandil, gesticulen de forma estranya” i és normal que algú interpreti tot aixó com si existissin coses estranyes, però no hi són en absolut. 

-Llavors, per què tanta persecució al llarg de la història, fins i tot per part de l’Esglèsia Catòlica? 
Hi ha molta gent a qui la paraula maçó li provoca certes connotacions negatives i de perillositat, per què això? Obviament jo no estic d’acord amb aquesta persecució. Penseu que Espanya és un cas absolutament brutal, no hi ha relació possible ni amb l’Alemanya de Hitler, ni amb la Rússia d’Stalin. Enlloc s’ha arribat a matar a tanta gent sota l’acusació de ser maçó com a l’Espanya feixista. Durant el període de màxima militància a la maçoneria, que el trobem a la Segona República, hi podien haver unes 6.000 persones, i al famós Arxiu de Salamanca hi ha 80.000 fitxes obertes a nom de maçons. Hi van haver molts represaliats, molts morts. Una part dels maçons es van poder exiliar a França o a Mèxic la majoria… Això vol dir que es perseguia a molta gent que simplement tenia el nom d’algun maçó a l’agenda o que algun cop havia tingut relació amb algun maçó. De tota manera jo diria que aquestes visions del món tan reaccionàries, és a dir: aquesta idea del món pròpia de les dretes cavernícoles, que per desgràcia a Espanya tenim un bon exemple actualment, no són capaces d’entendre que pugui haver una escola de formació de gent que es basa en el lliure pensament, que no imposa dogmes unívocs, que no restringeix la llibertat de consciència, que permet que es pugui buscar allò que ens uneix més que allò que ens separa afavorint el lliure pensament de cadascú, i que això no pertanyi a cap tronc ideològic tancat, que això no sigui una esglèsia concreta, que no sigui un partit polític, que no sigui un sindicat, que no sigui un cos professional o una associació cultural. El fet que siguem una cosa tan plural, tan oberta i tan basat en el principi de fer el que sigui possible per crèixer com a persona, per alliberar la consciència de dogmes i prejudicis, i intentar acostar-te a aquells que són semblants a tu. Tot això, vinculat a uns valors que són els valors històrics de la Revolució Francesa, doncs això espanta molt, perquè és un enemic, entre cometes, molt difícil de perseguir. El feixisme espanyol, per exemple, tenia dos obsessions: el comunisme i la maçoneria. El comunisme és un enemic fàcil de detectar, és un corpus homogeni: són aquests, estan aquí, venen d’allà i tenen aquest programa. La maçoneria és una cosa molt més diluïda, amb molt menys poder del que els seus enemics li han atribuït al llarg de la història. Per això em sembla desafortunadament normal que les visions del món restrictives i reaccionàries, entre elles les de l’Esglèsia Catòlica hagin considerat que la maçoneria és un enemic perillós, perquè fomenta la llibertat de consciència, que és el contrari del que ells diuen. Fins al punt que actualment a la pàgina web del bisbat de Barcelona encara es diu que la maçoneria és una secta perillosa.

-Llavors no és veritat que sou un lobby de poder? 
Qué més voldríem! Ho dic sincerament. Si fòssim un lobby de poder i tinguèssim capacitat per accedir als mitjans de comunicació o al poder econòmic o al poder polític, llavors s’aclariria què és la maçoneria, es veuria què fem i què diem. Això no vol dir que en algun moment alguns maçons hagin pogut estar situats en algun àmbit on sigui possible exercir algun tipus d’influència. També s’ha de dir que la maçoneria no dóna consignes, i no té un horitzó únic. Té un horitzó molt genèric, defensem els valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Això pot haver gent que ho interpreti des d’un punt de vista més o menys accentuat en un sector o en un altre, és a dir, podem ser de més d’un partit polític, podem ser de més d’una creença filosòfica o no tenir-ne cap… La maçoneria és un món que no es pot captar de forma homogènia, i això possa molt nerviosos a aquells que pensen que el món és d’un sol color, o de dos, el blanc i el negre. La lògia és un microcosmos on es veu que el món és de molts colors i, que a més a més, no passa res per que sigui de molts colors.

-Quin és ara matiex l’estat de salut de la maçoneria a Catalunya i a Espanya, i la seva relació amb l’Estat? És bona, dolenta, inexistent? 
L’estat de salut és terrible. Els casos català i espanyol no tenen relació possible amb cap altre país d’Europa. A qualsevol altre lloc on la maçoneria hagi patit persecucions fortes durant les dictadures feixistes la situació és millor. Hitler, per exemple, va estar 12 anys al poder. La repressió va ser forta però va durar 12 anys, és a dir, no es va perdre cap generació sencera. A la Itàlia de Mussolini la maçoneria no va ser prohibida fins 4 anys després d’accedir Mussolini al poder, i el grau de repressió de Mussolini va ser molt inferior al de l’Espanya de Franco. Antonio Gramsci, que era el Secretari General del Partit Comunista Italià escribia els seus quaderns a la presó i no el van afussellar. És a dir, estava a la presó i podia escriure. Això a Espanya era inimaginable. La repressió espanyola va ser molt més contundent, més agressiva i més violenta que la italiana. Aquí la maçoneria és totalment erradicada, perque la relacionen amb tots els grans mals de la història d’Espanya. Aleshores, quan es recupera la democràcia molt tardànament, alguns maçons tornen de l’exili, però aquests pertanyen a la generació dels nostres avis. Ens falta la generació dels pares. Després dels avis hem vingut els nets, però els pares no han estat. Es va intentar reconstruir allò que van ser cèl•lules associatives, i es van trobar amb que és veritat que una part del públic de tarannà més democràtic ho han vist amb bons ulls, però no s’han volgut afegir, potser perquè han considerat que la maçoneria té un cert regust arqueològic, que és una cosa antiga. A més la cultura simbòlica costa d’entendre en un país on la litúrgia catòlica ha fet tant de mal com a Espanya. És a dir, que costa molt acceptar que hi pugui haver litúrgies alternatives, rituals laics, no vinculats a valors de cap creença tancada. Tot això fa que l’estat de salut sigui molt precari. La maçoneria és escassa i, com sempre, el lloc on hi ha més maçoneria és a Catalunya, també a Andalusia, a alguns llocs de Canàries, molt més que a Madrid o a l’Espanya central, i sempre ha estat així. Però de tota manera hi ha poca gent, hi ha poques lògies; podríem dir que el nombre de maçons a tota Espanya, comptant les dues grans famílies, tant la de tradició anglosaxona com la de tradició fransesa on seríem nosaltres, potser està al voltant de les 2.000 persones com a molt. En canvi a altres païssos europeus la xifra és molt més gran. A França potser són 200.000, i tenen certa influència en alguns partits d’esquerra. La relació amb l’Estat no és inexistent. El passat 1 de març, la Gran Mestre de la Gran Lògia Simbòlica Espanyola, va ser rebuda per Manuel Marín, el president del Congrés de Diputats. Hi ha hagut bones relacions amb alguns elements de l’actual govern. I sí es cert que per primera vegada es veu una certa connexió amb valors, que algunes de les coses que defensem a les lògies les veiem reflectides en certes mesures d’ampliació de llibertats civils, però no hi ha una relació directa o institucional freqüent com la que pot haver a França a Bèlgica o fins i tot a Portugal. 

-I per aquesta gent que sent afinitat o simpatia pel moviment, quins passos s’han de donar per accedir a la maçoneria? 
Per accedir a la maçoneria s’ha de demanar l’ingrés. Som una associació discreta, no som una associació secreta. La nostra adreça surt a la guia municipal de Barcelona, hi ha pàgines web visitables per qualsevol públic, i si algú està interessat en compartir un espai de sociabilitat on s’intenten promocionar valors comuns, no té res més a fer que dirigir-se a nosaltres a través del correu electrònic o visitant la nostra seu al carrer Avinyó 27 de Barcelona, demanar més informació i demanar l’ingrés. Aquest és l’únic pas des del punt de vista administratiu. Després, si algú està realment interessat i es veu que no és una simple curiositat malentesa, i demostra tenir interés, es sotmés a tres entrevistes diferents, on se li pregunten coses sobre la seva vida, les seves inquietuts, les seves arrels o percepcions filosòfiques del món. Aquestes entrevistes són llegides a la lògia i si la majoria de la gent, dels membres de la lògia, accepten la proposta i es mostren d’acord amb la personalitat del candidat o candidata, aquesta persona és admessa. No hi ha cap mena de requisit especial. Únicament exigim que siguin persones majors d’edat i que es comprometin a una assistència regular, això vol dir reunir-se un mínim de dos cops al mes, la qual cosa pel ritme actual de les associacions és molt. També que es comprometin a treballar, és a dir, fer un treball escrit o oral, que consisteix en comunicar a la lògia un tema, inquietuds humanistes, espirituals… i això et toca fer-ho un cop a l’any. I, evidentment, s’ha de contribuir a pagar la quota associativa, que és molt similar a qualsevol grup o associació que ha de pagar el lloguer, la llum… També s’ha de ser lliure i de bons costums. Això vol dir no estar sotmès a cap dogma restrictiu, no tenir cap reserva mental. Ser un home o dona lliure vol dir entendre que a les lògies, el sostre del local sempre és la volta celeste, està pintada amb els estels, el cel… i això simbolitza que per sobre de les consciències dels maçons no hi ha cap límit, no hi ha cap sostre real. Això vol dir ser lliure, no admetre prejudicis de cap tipus. Ser de bons costums no vol dir cumplir un manual d’urbanitat, ni vol dir ajudar a la velleta a passar el carrer, que obviament vol dir això, sinó que vol dir que no siguis un traficant d’armes, ni estiguis vinculat a una associació que hagi perseguit a ningú en funció del seu origen racial, sexual, cultural. 

-Hi ha un ritual específic d’iniciació? 
Si que n’hi ha un. El que passa és que els passos per accedir són els que hem dit abans. El ritual és el mateix que es fa servir des del segle XVIII. És un ritual molt vinculat a les eines simbòliques de la construcció i a les proves que havien de passar els candidats a ser admessos a les lògies de la Terra, que eren les proves de la Terra, l’Aire, l’Aigua i el Foc, els quatre elements terrestres, i és un ritual molt bonic, tot i que complicat d’explicar. De tota manera es troba fàcilment a molts textos, o a la mateixa enciclopèdia de la maçoneria. Es pretèn que la persona interessada estigui una estoneta sola amb la seva consciència, se li demana que redacti un testament filosòfic, és a dir, que digui què és el que significa per ell el pas entre la vida profana i la vida maçònica. Això es redacta tancat a un gabinet de reflexió, que és el que equival a la prova de la Terra. Un cop surts d’aquesta prova es llegeix a la lògia el teu testament filosòfic, i llavors passes per tres viatges simbòlics, que són els viatges de l’Aire, de l’Aigua i del Foc, on entres en contacte, obviament simbòlic, amb aquests elements, que són els de la tradició iniciàtica de la maçoneria. El ritual iniciàtic serveix per transportar-te a un ambient on captes ja d’entrada que les coses que faràs allà dins són diferents, i que encara que tractis de temes que podries tractar a la seu d’un partit polític, o d’un sindicat o d’una entitat professional o cultural, el fet de fer-ho a través d’aquest procés et crea una dimensió temporal amb ritmes molt diferents, molt relaxats, molt pensats per superar les presses que tots portem de la nostra vida profana. Segurament és per això que el ritual iniciàtic no s’ha adaptat a una idea més contemporànea o més funcional, sinó que continuen sent el mateix ritual que va fer Mozart, que va fer el President Companys és fa ara, al 2006. Probablement aquest ritual iniciàtic, que no deixa de ser teatre, sigui una de les importants diferències entre una lògia maçònica i una associació civil que pugui compartir els mateixos valors. Estem ingressant en un lloc, on a més a més de compartir valors amb aquells que anomenarem germans i germanes, també ens sentirem vinculats per una mena de vibració, que ens fa sentir que allà hi ha alguna cosa més que un simple grup de gent que s’uneix per xerrar.

-Has parlat de Mozart, de Companys… estem envoltats de molts personatges públics maçons? 
No, en absolut. La majoria de maçons som éssers absolutament anònims. El que passa és que per casualitat hi ha hagut époques en les que l’accés a la cultura era menys democràtic que en l’actualitat, abans dels estats del benestar de l’Europa posterior a la Segona Guerra Mundial, on si que era veritat que una part dels prohoms que destacaven en alguns àmbits, a més a més eren maçons, segurament perque les seves inquietuds i desitjos de crèixer culturalment i espiritualment, i la defensa d’un esperit il•lustrat els feien coïncidir amb els valors de la maçoneria. Però no estem envoltats de maçons, ni molt menys. Hi ha alguns païssos, com França o Portugal, on probablement en alguns ambients, com per exemple els fundadors de “Metges Sense Fronteres” a França, si que hi ha maçons. Aquí a Catalunya no passa, tot i que actualment, des de que hi ha el govern tripartit és més fàcil trobar alguna persona que pugui tenir alguna vinculació amb el govern i que pertanyi a alguna lògia maçònica, però n’hi ha molt poques i en situacions de no massa importància. I al món de la cultura, de l’art… hi ha molt poca gent. 

-Després de tot el que ens has dit de la maçoneria, quantes coses no ens pots dir? 
Jo en tot el que m’afecti a mi personalment no hi ha res que no us pugui dir. L’única pregunta a la que no podria contestar seria la de si tal o qual persona és o no és maçó, tot i que si la conec i sé que aquesta persona no té cap mena d’obstacle en reconèixer-ho, t’ho diré. Si sé que ella no vol que es sàpiga perquè pot tenir problemes a la feina, cosa que passa només aquí, sobretot a empreses privades, doncs no et diré res. Però no hi ha res que no et pugui dir, pots preguntar el que vulguis. Únicament no podem dir que un altre ho és, si sabem que ell no vol fer-ho públic.

-Per acabar, com veus el futur de la maçoneria, que t’agraderia que passés? 
A mi el que m’agradaria és que desaparegués la maçoneria. El futur desitjable és que les lògies pleguin. Nosaltres diem que ens reunim per intentar, entre altres coses, contribuir a establir un mètode per fer que la humanitat creixi. Llavors l’objectiu desitjable és que desapareixi la maçoneria, que no calgui. Clar que la humanitat és imperfecta, començant pels mateixos maçons que també hem de pulir les nostres pedres. Per poder desaparèixer ens agradaria abans poder crèixer més, i no crec que això sigui una contradicció. Sent més podríem influir més, com a persones, no com a institució, i així podríem deixar el món més impregnat dels valors de llibertat, igualtat i fraternitat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s