“Els professionals de la filosofia haurien d’ajudar els ciutadans a reflexionar”

JOSEP MA TERRICABRAS 
Filòsof. Director de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani

Entrevista editada al DIARI DE MATARÓ.CAT l’1 de març de 2006

Expert en Wittgenstein, traductor de Lipman i autor del popular Atreveix-te a pensar, Josep-Maria Terricabras és un dels filòsofs catalans més importants del moment. Director de la Càtedra Ferrater Mora, a la Universitat de Girona, col·labora, de forma habitual, en diversos mitjans de comunicació, com el diari Avui, El Periódico, la ràdio o la televisió.

Girona, ciutat petita i freda, sempre és bella. Arribem amb un tren directe. Al seu pis, ens espera el senyor Terricabras. Senyor amb majúscules, per la seva amabilitat, pel seu tracte, pel domini, constant, de la bona educació. Com és època d’exàmens, ens podem aprofitar de les bones maneres. Durant pràcticament dues hores, fem preguntes sense parar a un dels caps més lúcids del país, esperant respostes clares i rigoroses, com a ell li agrada definir la reflexió filosòfica. De fons, ens observa Ché Guevara en forma de pòster emmarcat, en un racó del menjador.

-Vostè és llicenciat en Filosofia i Lletres. Per què va escollir estudiar Filosofia i no un altre camp?
No ho sé. A mi hi havia dues coses que m’agradaven molt: Filosofia i Clàssiques. M’agradaven molt el llatí i el grec. En els estudis de secundària vaig tenir dos professors de llatí i grec fantàstics, al Balmes de Barcelona. Vaig tenir, en canvi, un professor de Filosofia, que encara que era molt bo, en Francesc Canals, era de posicions molt conservadores, molt reaccionàries. Tot i així, vaig acabar fent Filosofia. Em sembla que la reflexió m’agradava fer-la, i em vaig decidir per aquest camp.

-També és doctor en Ciències de l’Educació i catedràtic de la Universitat de Girona. Ha dedicat, per tant, molts anys a la docència. Ens pot explicar la diferència entre educar i ensenyar?
Ensenyar és, simplement, la transmissió de coneixements. L’educació, en canvi, pretén passar més que coneixement. També es transmeten habilitats, actituds…

-Valors?
Valors, sí.

-I això no és perillós?
És inevitable. Qualsevol que està amb un altre, li transmet valors, vulgui o no. És inevitable. Qui educa, influeix. Per tant, és segur que sí que influeix, llavors el que s’ha de veure és com s’influeix. Si jo el que vull és passar uns valors que siguin purament còpia del que jo crec, o si el que jo vull és transmetre valors que puguin ajudar a l’altre. Educar és controlar. Quan li ensenyes a llegir, li ensenyes a llegir d’una determina manera. Però és aquell control que a ell li permetrà, un dia, descontrolar-se. Així, quan jo l’hagi ajudat a aprendre a llegir, un dia, llegirà el que jo mai li vaig recomanar. Per tant, hi ha d’haver un control en el sentit de disciplina, però després, amb la tècnica, l’alumne farà el que voldrà. Per exemple, a un mestre, segur que li interessa molt més que els nens tinguin gust per la lectura que no pas que llegeixin un llibre concret o un altre.

-Com a estudiant, ha fet estades d’investigació a Alemanya, Gran Bretanya i Estats Units. Catalunya, encara, no és un bon lloc per a la investigació?
Cada dia és més bon lloc. Però quan jo vaig sortir, sortia molt poca gent. També és veritat que, com que ara hi ha més gent amb possibilitats per sortir i estudiar, també és veritat que el país és petit i potser no hi ha lloc per tothom. Això crea dificultats de readaptació pels que han sortit. Per això és tan bo, que la gent surti… Sortir és molt important i, per la nostra generació, molt més. Nosaltres estàvem en ple franquisme. Avui a Catalunya, i a Espanya, hi ha hagut canvi molt espectacular en investigació, però encara estem a la cua d’Europa.

-Creu que a Espanya, en aquest moment, hi ha pensadors de rellevància internacional?
No. De fet, figura gran, comparable amb altres grans figures de la filosofia, no hi ha hagut mai.

-Ortega i Gasset?
Ortega és un pensador amb molta fama i és una persona que parlava molt bé, no ho nego pas. Alguns dels seus escrits feien molt de goig de llegir. Però no es comparable. No ha canviat la manera de pensar. I, si ens centrem a Catalunya, les grans figures que hem tingut han estat Ramon Llull, Lluís Vives i Balmes. Al segle XX el català amb més importància ha estat Ferrater Mora.

-I, filosòficament, quin és el terreny on els pensadors espanyols han avançat menys?
A mi em sembla que, sobretot, el que es cultiva a Espanya, i també a Catalunya, és Historia de la Filosofia. Comentaris a altres filòsofs, i comentaris de comentaris d’altres filòsofs. Pensament original i propi n’hi ha poc.

-Com a altres camps, hi ha una mica de complex d’inferioritat? No ens creiem prou potents intel·lectualment?
Segurament, segurament. Si em fixo amb el cas català, sobretot, hem cultivat més la llengua i la història.

-Qüestió de supervivència?
És qüestió de supervivència. En canvi, en el terreny científic i filosòfic… Ara cada vegada n’hi ha més… Però…

-Vostè, des de fa temps, és col·laborador habitual de diferents mitjans de comunicació. Quin paper ha de jugar el filòsof com a comunicador?
No ho sé. Podria no jugar-ne cap. El filòsof hauria de ser rigorós en el seu terreny, analitzar el pensament, però el que passa és que traspassa el seu terreny perquè acostuma a posar veu a coses que els ciutadans haurien o voldrien dir, i no diuen o no saben dir.

-En el seu primer llibre, com després traduint dos textos del mateix autor, s’ha interessat per Wittgenstein. Què té aquest autor que l’hagi fascinat tant?
Tot. Moltes coses. És el filòsof del segle XX. Quan el llegeixes i el segueixes, això passa amb els grans, et canvia la manera de pensar. Penses diferent. La importància del llenguatge, de la comprensió i contemplació dels jocs de llenguatge… És el filòsof que, com faria un psicòleg, vol ajudar l’altre a que es corregeixi a sí mateix.

-Estem parlant del segon Wittgenstein?
Sí, del segon. El primer, que és el del Tractatus, i que és un monument filosòfic, és massa rígid encara. Ell mateix reconeix que va fer greus errors, va ser massa dogmàtic.

-Es pot aplicar el concepte de jocs del llenguatge per parlar de l’actual reflexió sobre relativisme cultural? Cada cultura és un joc de llenguatge i, per tant, no poden haver-hi uns valors universals?
Segurament. Potser, en bona part, l’origen d’aquests pensaments és a Wittgenstein, però jo no acceptaria dir que és un relativista. No ho és. Jo em considero un relacionista. O sigui, tot està en relació amb alguna cosa. El relativista pur ens diria que tot és igual de bo, i això no és cert. Tot ha de ser igualment tingut en compte, però no és el mateix. Aquí hi ha un error democràtic. La gent es pensa que perquè tothom té dret a vot, totes les opinions són igual de bones. No. El que vota el feixisme, per exemple, no vota igualment de bé que un altre.

-També és traductor de Lipman. Ens pot explicar, breument, en què consisteix el projecte “Philosophy for Children”?
Això és un projecte molt bonic que jo vaig descobrir quan era professor de secundària. Llavors vaig entrar en contacte amb altres professors i vam conèixer en Lipman. El meu objectiu era adaptar això als alumnes i mestres catalans. Consisteix en una cosa molt simple, són una col·lecció de contes, d’històries, i a partir d’aquí es discuteixen certs temes, de política, estètica, art… També hi ha uns llibres, més gruixuts, pels mestres, perquè puguin aportar idees, reflexions, exemples, exercicis… I jo em vaig dedicar a traduir tot això. No només el vaig traduir sinó que ho vaig adaptar a la mentalitat dels nens catalans, que no és la mateixa que la dels nord-americans. Així, els nens a través d’accions de la seva vida quotidiana pensen. És filosofia per nens. És ajudar-los a pensar des de petits. I l’experiència demostra que és tot un èxit.

-Al 2001, publica Raons i tòpics. Catalanisme i anticatalanisme. Què és, per Josep-Maria Terricabras, el catalanisme?
El catalanisme és, per a mi, una mica diferent al nacionalisme. Per mi el catalanisme és la defensa de Catalunya, de la seva existència cultural i política. Quan jo vivia a Alemanya i em preguntaven si era nacionalista, sempre deia que no. Que a Alemanya hi hagi nacionalistes, m’espanta. Que a Espanya hi hagi nacionalistes, m’espanta. Els Estats que ja ho tenen tot, i que són hegemònics, que a sobre siguin nacionalistes… Només pot ser nacionalista qui encara necessita reivindicar un dret, defensar una llengua… Jo sóc un nacionalista amb ganes de deixar de ser-ho. També sóc un feminista amb ganes de deixar de ser-ho. Quan s’aconsegueixin tots els drets que encara ens falten, llavors podrem deixar de ser nacionalistes. Aquests ismes són fórmules provisionals per accentuar una cosa perquè aquella cosa està maltractada.

-Això, en realitat, és un pensament d’esquerres, no? S’ha de guarir la injustícia, vingui d’on vingui.
De del meu punt de vista, sí. És un pensament d’esquerres, sí. Hi ha dues coses que, des de fa temps, sembla que hagin de ser incompatibles, i que hem de fer-les compatibles: la justícia i la llibertat. En aquest sentit l’esquerra també ho ha fet malament. Des dels dos blocs, el nord-americà i el soviètic, això queda molt ben representat. Per una banda, al bloc nord-americà, es defensava la llibertat i la igualtat no. Per l’altra, el bloc soviètic defensava la igualtat però la llibertat no.

-El problema ve d’on està situat el poder a cada moment?
Les relacions humanes són relacions de poder. Això és inevitable. Això és així. Com que el poder és indestructible, i fins i tot és necessari, el que hem de fer és escampar-lo. L’única manera de controlar el poder és que tothom en tingui una mica, que intervinguin els pares, els bisbes, els treballadors… Això serà una societat molt més civilitzada quan no hi hagi concentració de poders. Per això, prefereixo les nacions petites que els grans estats hegemònics.

-La plataforma cívica Ciutadans per Catalunya, encapçalada per intel·lectuals com Arcadi Espada, Félix de Azúa o Albert Boadella, ha anunciat recentment la intenció de crear un nou partit polític. Denuncien, constantment, l’excés del nacionalisme català i com molts ciutadans catalans que volen parlar castellà a Catalunya no ho poden fer amb plena llibertat. Creu que aquesta situació és real? Creu que el nacionalisme català fomenta l’odi, com diuen?
Com a intel·lectuals, la seva anàlisi de la realitat és escassa. Afirmar que un castellà a Catalunya té dificultats per parlar la seva llengua… Ells veuen un país que no és el de debò. La gent d’origen espanyol que viu a Catalunya no és tan espanyolista com ells es pensen, ni com ells voldrien. Entre altres coses, no se’n volen anar, estan encantats que els seus fills siguin catalans, que parlin en català… De totes formes, són massa mandrosos com per fer un partit. I, si ho fan, no se’n sortiran. Fer un partit polític no és una broma, és molt complicat. Alguns d’ells s’han sentit molestos perquè el poder no els ha fet, mai, massa cas. En Boadella és un exemple clar.

-Com creu que es pot solucionar la crispació política que estem patint darrerament?
La societat catalana és més diversa i plural que l’espanyola. Per això, és difícil d’arreglar. Aquí hi ha fórmules entremig, no existeix el bipartidisme. A més, la varietat de partits es reflecteix en els mitjans de comunicació. Ells escolten sempre el mateix, nosaltres escoltem més coses. Nosaltres som més plurals. Quan fem debats a televisió, sempre convidem a tots. Ells, els espanyols, mai ens convidaran a certs llocs. Ara, encara, hi ha gent a Madrid que es pensa que nosaltres parlem el català per molestar.

-Però, no creu que una part del catalanisme, potser mínima, està provocant aquesta crispació amb actes violents?
Segurament. Jo crec que hi ha organitzacions que, més que posicions molt feixistes, són poc encertats estratègicament. Però és veritat que hi ha coses que no hem de copiar. El patriota català que utilitza la violència és, per a mi, poc patriota.

-Al 2003, es publica la vuitena edició del seu llibre que, sens dubte, ha tingut més repercussió: Atreveix-te a pensar. En ell, podem trobar diversos capítols en forma de preguntes que ajuden al lector a replantejar-se la forma d’argumentar el seu pensament. La filosofia és necessària per la vida quotidiana?
Saber filosofar vol dir analitzar els arguments, veient les dificultats… Això ajuda al ciutadà i a la seva vida quotidiana. Per això, jo crec que és un dels meus millors llibres.

-La sensació generalitzada, si preguntes a la gent pel carrer, és que la filosofia és una cosa molt tancada, hermètica, que no té lloc fora de l’Acadèmia. Quan es preocuparan els catedràtics per la filosofia pràctica? La teoria, per si sola, per què serveix?
Amb El món de Sofia es va tancar una mica aquesta visió tancada de la filosofia. No era un llibre gaire interessant, però, en canvi, va fer furor. A partir d’aquí, amb grans operacions de publicitat, hi ha hagut llibres de filosofia que s’han venut molt bé. Amb aquests llibres populars la gent ha anat apropant-se a la filosofia. Ara sembla més propera. La filosofia serveix per arreglar el cap, per tenir un cap ben fet. La filosofia pot ajudar a plantejar problemes i cercar les solucions. Els professionals de la filosofia haurien d’ajudar els ciutadans a reflexionar.

-El gabinets filosòfics, que intenten ajudar als seus clients a través de la filosofia, i que darrerament s’han posat tan de moda, poden arribar a funcionar realment?
Podrien arribar a funcionar si els que ho porten són gent competent. Amb l’assessoria filosòfica et quedes molt al descobert. Si la gent que ho porta no intenten fer de psicòlegs, no van disfressats, si són gent que ajuden a l’altre a argumentar millor, molt bé.

-Quan es parla de filosofia contemporània, es parla d’autors com Hegel o Marx, que no van viure l’evolució tecnològica que avui vivim. On comença la filosofia que podem considerar del nostre temps?
Aquí hi ha un error que hem de començar a desmuntar. Fa dos-cents anys, un avi i un nét eren contemporanis, avui això no és així. El meu avi no seria el meu contemporani. A mi em sembla que avui en dia només són contemporanis els coetanis. O sigui, els que han coincidit temporalment. Aleshores, la filosofia contemporània és la filosofia coetània. Per tant, hauríem de mirar endarrera, com a màxim, trenta o quaranta anys. Dir que Marx és contemporani és equivocat. És veritat, però, que hi ha autors que sembla que s’avancin al seu temps. Nietzsche és un bon exemple. Aquests són els clàssics, els que, d’una manera o un altre, t’interpel·len.

-I, per acabar, si Terricabras no hagués estat filòsof, que hauria estat?
A casa meva, per part de pare, a la família eren metges, i, per part de mare, eren botiguers. Segurament, una cosa com medicina o dret m’hauria agradat. També tinc un cert estímul d’enginyer. El meu pare, quan li vaig dir que volia ser filòsof, estava preocupat. Li semblava que era una cosa molt abstracta. Jo desitjo que no ho sigui tant.