Catedràtic de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili
Biòloga i Ambientòloga
Eudald Carbonell (Ribes de Freser, 1953), és una persona polifacètica: científic, Doctor en Geografia i Història, blocaire, investigador, antropòleg, filòsof, Doctor en Geologia del Quaternari, arqueòleg, paleontòleg… un autèntic “Indiana Jones”, amb barret i tot! Conegut sobretot per les seves descobertes a Atapuerca, recentment ha estat notícia de nou, tant pel premi Degà de les Lletres Catalanes 2008 com per la troballa de la mandíbula del primer homínid europeu (publicat a la prestigiosa revista científica Nature). Però Eudald Carbonell, amb un currículum tan inversemblant, s’ha fet a si mateix a base de treball, d’experiències i realitats dures, de lluita política en clandestinitat i d’esforç per obrir-se pas en un món científic, de vegades hostil. Considerat l’investigador català amb més prestigi mundial, el seu pensament es mou dins de l’àmbit de la recerca antropològica i ha publicat nombrosos articles i llibres al respecte, com per exemple: Planeta humà (Barcelona, 2000), Encara no som humans (Barcelona, 2002), El naixement d’una nova consciència (Ara Llibres, 2007) o La consciència que crema (Ara Llibres, 2008). Sense pèls a la llengua i amb el seu salacot (fruit de l’admiració per a Pere Bosch i Gimpera), ens demostra que és un fervent defensor de la socialització de la ciència i, amb aquest discurs sòlid i punyent, ens porta a reflexionar sobre el camí que la humanitat ha recorregut, està recorrent i ha de recórrer. Qui som? D’on venim? On anem? On podem anar? Eudald Carbonell obre portes que ens ofereixen trobar respostes per a tot.
1. ATAPUERCA, PROVA D’UN PASSAT
-La llista de troballes importants en els jaciments d’Atapuerca és extensa. Què considera més important: les pròpies troballes, la possibilitat de recerca a un alt nivell que aquestes ofereixen, la infraestructura de recerca que està construint o bé la possibilitat d’un alt grau d’incidència social?
Penso que la vida és una síntesi de moltes coses i experiències. En altres paraules, quan em fan jerarquitzar, crec que no puc fer-ho, tot és important. Per exemple, no puc dir-te què va ser més decisiu, si l’ou o la gallina. És la típica pregunta que té una difícil resposta. En referència a la vida d’una persona, a part de que estigui viva, és per suposat, que faci una aportació important a l’espècie i que aquesta beneficiï a tothom. A la meva feina, per exemple, és bàsic que hi hagi bones descobertes perquè això et permet fer bons equips i fer-ne una socialització. Hi pot haver una seqüència d’importància però cal tenir una visió molt més holística i crítica al respecte.
-El 27 de març d’aquest any, una important nova troballa d’Atapuerca va eclipsar la portada de la revista Nature: havia aparegut la mandíbula del que podria ser el primer homínid europeu. Per a què la gent ho entengui, què ens explica la mandíbula de l’homínid europeu més antic que no se’ns hagi explicat fins ara?
Demostra la presència d’homínids al sud d’Europa al voltant de 1,2 milions d’anys enrere. Per tant, estaríem davant de la mandíbula d’un individu de la primera població europea, l’Homo antecessor, i no pas africana, com crèiem fins ara. Aquesta població hauria arribat procedent del Pròxim Orient (una veritable cruïlla de camins entre Àfrica i Euràsia) i estaria relacionada amb la primera expansió demogràfica fora de l’Àfrica (actualment representada pels homínids de Dmanisi, Geòrgia). Les evidències arqueològiques suggereixen una especiació a l’extrem més occidental d’Euràsia, la qual hauria originat el llinatge humà representat actualment pels fòssils del nivell TD6 del jaciment de laGran Dolina i aquest nou fòssil de la Sima del Elefante.
-La seva tasca professional gira en torn a reconstruir el passat de l’espècie humana per tal de, com vostè diria, poder-li construir un futur millor. Creu, doncs, que ens facilitarà la vida saber qui eren els nostres avantpassats?
Per descomptat que ens facilitarà la vida! Tot allò que ens permeti saber els nostres orígens, també ens permetrà millorar el nostre futur. És a dir, saber qui som i d’on venim ens permet saber qui volem ser. I quan se sap què es vol, les coses es tornen més senzilles.
-Si fa 1,2 milions d’anys hi hagués hagut McDonald’s, també hauria estat possible trobar una mandíbula com aquesta avui en dia?
L’espècie Homo antecessor era caníbal, i tot i així, se n’han trobat restes. Tot depèn de com s’interpretin els establiments d’hamburgueses… Per sort, no hi ha cap cadena de menjar ràpid que tingui relació amb la probabilitat de trobar fòssils. Però sí que poden tenir relació amb altres probabilitats, com per exemple, la de patir obesitat o tenir colesterol.
-Malgrat les proves evidents que, entre d’altres, surten d’Atapuerca, hi ha corrents ideològics que contradiuen la teoria de l’evolució. El creacionisme i l’evolucionisme són dues formes d’entendre el món absolutament antagòniques però, podem conciliar-les?
No es poden conciliar. Sóc científic. El creacionisme no m’interessa.
-En el seu llibre “Els somnis de l’evolució” (Edicions La Magrana, 2003) ens comenta que un col·lega seu americà afirmava que, segons una enquesta recent, el 50% dels ciutadans americans no creu en la teoria de l’evolució. Com pot ser que això encara estigui passant?
La falta d’informació de les persones comporta aquestes situacions. Això i les creences institucionalitzades en nom de religions, que fan servir les angoixes existencials que el futur crea als humans, per generar aparells de poder ideològic. En aquest context, avui en dia hi ha una nova ideologia que es coneix amb el nom de Disseny Intel·ligent, però no és més que una versió del creacionisme. La incultura humana es una de les pitjors coses que hi ha.
-Creu que a Catalunya també hi ha aquest percentatge d’ignorància?
No, penso que no. I efectivament, això està senyalant la fi d’un imperi. Només cal recordar com el cristianisme va enfonsar Roma, i com el disseny intel·ligent està contribuint a la caiguda del cristianisme. Em satisfà la destrucció de l’imperi americà i les seves teories. Estic molt esperançat de què sigui així perquè, de l’enfonsament d’un imperi, en sorgeixen tots aquests idealismes que ensorren les estructures socials anacròniques.
2. CIÈNCIA I SOCIETAT
-Una de les tasques a les quals dedica part del seu temps, és la d’explicar tot allò que fa per tal d’apropar el coneixement a la gent. Com veu la situació de la ciència a la nostra societat i, concretament, a la societat catalana?
La situació de la ciència i la tecnologia és deficitària. La societat té una concepció molt allunyada de la realitat d’aquestes disciplines quan, de fet, són la base del moviment social actual. És clar que els responsables de què la ciència i la tecnologia no es considerin dins de la societat són els propis científics i l’administració. Encara vivim en societats massa carregades d’humanisme literari descriptiu i massa poc carregades d’humanisme tecnològic, però s’ha de fer un gran pas cap a la socialització de la ciència ja que hi ha moltes mancances que cal corregir. Si no es corregeixen, pagarem les conseqüències de la dicotomia entre el que passa i la participació de l’espècie en el que passa.
-Expliqui’ns què vol dir amb això de socialitzar la ciència.
Els humans hem evolucionat perquè, a mesura que hem anat avançant, hem socialitzat les adquisicions que hem fet. Cada vegada que socialitzem un cosa, és a dir, cada vegada que la societat integra un coneixement, fem un salt qualitatiu com a espècie. Per exemple, quan es va socialitzar el foc, va augmentar el benestar i l’esperança de vida de l’espècie humana, de manera que els humans van passar de ser centenars de milers o pocs milions d’individus, a ser-ne centenars de milions a tot el món. La ciència és una llei de la pròpia evolució humana i, si amb ella fem el mateix, si la socialitzem, aconseguirem saber més, ser més equilibrats i per tant, integrar més l’evolució a la nostra pròpia realitat. Per això sempre parlo de la socialització, no només de la ciència, sinó de tot el que sigui positiu o lògic per a l’espècie.
-Com veu aquesta socialització en un context social com el nostre?
Hi ha un fenomen molt important, i és que estem assistint a la mort de l’individualisme. Tot està socialitzat, ja que no es pot viure sol, no es pot fer res si no és d’una manera col·lectiva: no es pot prendre una copa si no hi ha un bar, no es pot menjar si no hi ha un supermercat o si no hi ha un escorxador, no hi ha ningú que caci, ni que tingui hort, ni que produeixi, etc. Per tant, l’individualisme no té cap faceta operativa en un món socialitzat com el nostre. El problema és que la socialització feta fins ara s’ha fet malament perquè no ha col·lectivitzat la individualitat. És a dir, fa falta una relació individu-espècie molt més consistent. Tanmateix, tinc molta esperança de què aquesta situació canviarà. És clar que, per a què canviï, hi ha d’haver catarsi. Per tant, suposo que la socialització comportarà un procés de desintegració veloç, i llavors, la relació individu – espècie s’afermarà ràpidament, és a dir, ens resocialitzarem.
-Quin és, doncs, el camí per lluitar per la socialització de la ciència?
El camí és ensenyar a entendre la individualitat com a un fenomen col·lectiu. No hem de confondre individualitat, la suma de trets característics d’un individu, amb individualisme, la condició de qui obra independentment no mirant sinó el seu interès personal. Són coses molt diferents.
-Creu que hem avançat ja prou com per no estar encara en posicions de voluntarisme personal per fer avançar el coneixement?
No, encara no hem avançat prou. Tot just ens trobem a la meitat d’un llarg camí per arribar a fi. En l’evolució eficient, sembla obvi que els investigadors, els científics, les administracions i els mitjans de comunicació encara han d’articular mecanismes per a què el voluntarisme personal s’acabi exhaurint del tot. No vol dir que el voluntarisme sigui dolent, clar. Però seria molt bo que deixés de tenir un pes específic tan important. Penso que haurien de ser els col·lectius, a través de les individualitats de les persones, els qui projectessin la ciència cap a la societat.
-En el seu llibre “Encara no som humans” (Editorial Empúries, 2002), vostè i el Dr. Robert Sala afirmen que seguim essent els simis de sempre. Què ens cal per a ser humans?
Ens cal socialitzar el coneixement, la ciència i la tècnica, i aconseguir un equilibri amb consciència crítica d’espècie. Una vegada això passi, ens deshumanitzarem perquè, de fet, l’objectiu dels humans és deshumanitzar-nos. És traspassar-nos i aconseguir que el nostre coneixement, la nostra intel·ligència i la nostra socialització tinguin una permanència en l’espai i en el temps. O sigui, projectar-nos còsmicament més enllà del que som aquí a la Terra. Però encara no som res per a encarnar tot això: no hi ha consciència crítica d’espècie, no hem integrat la diversitat, no hem socialitzat la ciència i la tècnica, la consciència operativa encara no ha sortit… És a dir, no som res.
3. CIÈNCIA I PROGRÉS
-Hi ha avenços tecnològics que no semblen ser fàcilment integrables dins un pensament progressista. En l’etern diàleg entre avenç tecnològic i autèntic avenç científic i social hi ha temes realment espinosos. Sota aquesta perspectiva, què n’opina de l’energia nuclear, els transgènics o d’altres avenços biotecnològics?
No és que hi estigui a favor però és que tenim molt poques possibilitats d’evolucionar energèticament si no utilitzem aquests avenços. No hi ha res immune. És a dir, que un avenç sigui bo o dolent, o que hi estiguem en contra o a favor, dependrà de les necessitats del moment. Per exemple, sempre recordo que va ser l’empresa Monsanto la que, en deu anys, va eliminar la fam a la Índia, regalant al govern la patent de l’arròs que no era atacat per plagues. Això no ho explica ningú i també s’ha de tenir en compte, s’ha d’explicar. No vol dir que estigui a favor de la Monsanto, sóc comunista i penso que tots els transgènics i els descobriments s’haurien de socialitzar. Però bé, hem de mirar les coses objectivament. Per això sóc sempre partidari d’anar cap a la realitat i no pas cap a un món ideal en el qual les coses passen però no serveixen per a què les societats progressin. No oblidem que el progrés és la base de la societat.
-I va pel bon camí el progrés?
El progrés sí. És l’equilibri el que no funciona, és a dir, la socialització. El problema és que hi ha primats poc evolucionats que controlen el poder de l’evolució científica i tecnològica. Però, el progrés en si mateix no és perjudicial, perquè sense la ciència i la tecnologia ja no podríem viure. Ara bé, si la tecnologia s’utilitza per tirar míssils i per destruir, aquesta estarà molt mal socialitzada. Per tant, si utilitzo el meu coneixement per anihilar la meva espècie, el coneixement no serveix per a res, i socialitzar-lo encara menys. Cal tenir molt clar això.
-Així doncs, creu que aquests avenços poden solucionar els desequilibris globals?
En teoria, els humans sempre tenim diverses solucions. Solucions que no acaben de solucionar-ho tot però que, segurament, si no hi fossin, les condicions de la vida a la Terra empitjorarien. O sigui, no hi ha cap pedra filosofal de l’evolució tecnològica i científica però està clar que, per exemple, si ara no utilitzem l’energia nuclear la situació al planeta no farà més que agreujar-se. Evidentment no m’agrada l’energia nuclear, però això no significa que no s’hagi d’utilitzar. Per desgràcia, hi ha moltes coses que no ens agraden però que hem de fer.
-I com és que les hem de fer?
Segurament perquè s’ha investigat malament. Un cas clar d’això és que, fins d’aquí a cent anys, l’energia de fusió nuclear no estarà preparada per a ser socialitzada. És lícit i comprensible que l’energia de fissió nuclear no ens agradi, però no podem carregar cent parts per milió (ppm, unitat de mesura que, per exemple, es fa servir per calcular la concentració de contaminants a l’atmosfera) al planeta cremant carbó per a fer energia com està fent la Xina. Això ens portaria a la ruïna! Podem fer energia amb el vent, energia fotovoltaica, etc., però l’energia que gastem és tan excessiva que en necessitem molta i de manera immediata. I desgraciadament, la forma més correcte de fer-la amb menys desgast per a l’espècie i amb més seguretat és, encara, l’energia de fissió nuclear. Per tant, per ara, tenim poques alternatives.
4. FUTUR I COL·LAPSE
-Llegint-lo, es topa fàcilment amb el concepte de col·lapse específic, un concepte que d’entrada espanta, però que posat en el context adequat, pot entendre’s com a clau de canvi. En què consisteix la teoria del col·lapse immediat que vostè mateix fa servir?
La teoria del col·lapse immediat parteix de fets objectius de la teoria de l’evolució. Per il·lustrar-ho, hem de mirar que en el planeta, actualment, tot creix exponencialment: la gent que mor de malalties i de gana, el consum dels combustibles tant fòssils com vegetals, l’explotació del mar, etc. Però també creixen exponencialment aspectes positius com la cultura, ja que al S.XIX només sabien llegir i escriure un de cada 10.000 espècimens i ara, en canvi, saben fer-ho 6 de cada 10 individus. Així doncs, quan en un sistema tot és exponencial i convergent, aquest es col·lapsa a causa de lleis termodinàmiques i evolutives pròpies. És obvi que, quan el planeta col·lapsi, passarà per un coll d’ampolla. N’hi ha hagut molts a l’evolució! Però després del col·lapse i el caos, tornarà a organitzar-se.
-Tenint en compte la societat actual i la teoria del col·lapse immediat, si la mandíbula del primer homínid europeu data de 1,2 milions d’anys enrere i l’evolució humana s’inicià fa 2,5 milions d’anys, hem de prendre’ns el present com al final de l’era dels homínids o hem de pensar en un futur?
Actualment hi ha tres hipòtesis de futur. La primera és la que postula que d’aquí a un centenar d’anys ens extingirem. Això ho diu gent molt important, com per exemple James Lovelock. La segona hipòtesi, diu que no passarà res i que això de la crisi i el col·lapse no funcionarà. I finalment, la tercera opció, de la qual sóc partidari, diu que col·lapsarem però que continuarem vivint i, per suposat, organitzant millor les relacions socials dels homínids. Quan parlo de col·lapse doncs, no parlo de què no hi hagi futur. És clar que hi ha futur!, no parlo d’extinció sinó de restricció. És veritat que no hi ha hagut mai cap espècie que no s’hagi extingit, però hem de pensar que tampoc no hi havia hagut mai una espècie amb intel·ligència operativa i consciència.
-En el capítol setzè del seu llibre “Els somnis de l’evolució”, es pregunta si té futur el primat humà. En té?
Sí, el primat humà té futur sempre i quan sigui capaç d’integrar la diversitat, augmentar la seva consciència crítica, etc. Ara, el problema que se’ns presenta és que hi ha d’haver catarsi perquè hi pugui haver futur. En aquest segle XXI, la catarsi segurament provocarà una pèrdua específica de 1.000.000.000 o 2.000.000.000 d’espècimens en el planeta. Però bé, som 6.000.000.000 i, a nivell biològic, no té cap mena d’importància la pèrdua d’un 20% de la població. El contratemps és que si no integrem la diversitat, la podem perdre cosa que, pel que fa als primats humans, equival a perdre l’experiència evolutiva de 2,5 milions d’anys d’evolució. Això passarà, n’estic convençut. És una convicció, sóc científic.
-Com hem de mirar el futur, doncs?
Segurament, fabricarem el nostre successor evolutiu en un laboratori. De fet, ara ja hem après a fer segments de DNA, d’aquí 30 anys serem capaços de fer vida artificial als laboratoris, en 100 anys clonarem individus massivament i d’aquí 1.000 anys serem capaços d’emmagatzemar informació i portar-la a un altre espai i temps. L’espècie humana, probablement, transcendirà. I és que, el missatge que nosaltres hem adquirit amb la intel·ligència operativa i la consciència, ens pot fer anar molt més enllà. Si realment som intel·ligents i socialitzem la intel·ligència, possiblement podrem evitar l’extinció del sistema solar. Però això, de moment, és ciència ficció i potser no ho veurem.
-L’any 1969 va fer la seva primera pintada a les parets de la passarel·la del seu poble, hi va escriure la frase “Visca Catalunya!”. Actualment, hi escriuria el mateix o hi afegiria quelcom?
Per suposat sóc catalanista; un catalanista, federalista, universalista i comunista. O sigui que continuo pensant el mateix, però ara hi afegiria un “visca la consciència crítica d’espècie!”. Evolució.
DARWIN'S TREE 