No és la ciutadania catalana que està en crisi, sinó el sistema polític, social i electoral

Òscar Batet

Article publicat al Diari de Mataró.CAT el 12-8-2009

Que avui en dia els ciutadans estem desmotivats políticament, que ens allunyem dels afers públics, i que la baixa participació electoral és un fet cada cop que hi ha comicis, són fenòmens creixents que fan palesar cada cop més el perill que amplis sectors socials quedem al marge de la democràcia representativa. Fixeu-vos-hi bé: els polítics es passen el dia insultant-se els uns als altres, es desacrediten contínuament, tot el dia cercant-se i vigilant si hi ha quelcom que pugui fer palès la seva inoperància com a polític de partit; ja sigui al Parlament Espanyol, com al Català, com als Ajuntaments. I, tot això està passant quan justament els nivells d’educació, econòmics i d’integració social són més alts. Quantes més expressions d’opinió pròpia i debat floreixen a la xarxa internauta, i quan hi ha una participació més activa en diferents entitats cíviques, ONGs, plataformes i manifestacions ciutadanes; és, doncs, quan més entortolligada està la política i s’ensuma el tuf més sulfurós i fastigós.

No és la ciutadania catalana que està en crisi, sinó el sistema polític, social i electoral que no dóna cap altre opció al ciutadà que votar cada quatre anys llistes tancades que les cúpules de cada partit tenen decidit de bell antuvi. El més fotut d’això, però, és que de moment només hi ha aquest sistema, és a dir: Una democràcia tutelada i única, amb una Constitució engabiada que ningú la pot tocar ni de pensament.

Els problemes de la democràcia es resolen amb més democràcia (Alfons López Tena); però quina democràcia ens deixen tenir? És una democràcia de partits, només? On hi tenim cabuda els ciutadans de peu? L’única sortida que tenim els ciutadans es seguir votant amb els ulls clucs sense poder dir res? Però, el més fotut de tot és que el ciutadà no pot fer res. No ens deixen fer res, que és diferent. Evidentment que podríem afiliar-nos a un partit i dir-hi la nostra. Segur? I, quants partits hi ha que els ciutadans hi puguin dir la seva?

Que jo sàpiga només hi ha dos partits assamblearis (a Catalunya), vull dir, que les bases del partit són les que decideixen (assemblees locals, comarcals i nacionals) i els responsables o líders del partit són els que executen les decisions o acords de les bases. Aquests dos partits com ja sabem són: ERC i la CUP. A la resta de partits no hi ha res a fer, les bases no serveixen de res. Simplement la cúpula de cada partit, a la qual li ha estat atorgada una sèrie de poders, són els que dictaminen el que cal fer a cada moment en funció dels interessos personals dels líders del moment en qüestió.

Els líders polítics tenen una sèrie de privilegis que la resta d’humans no tenim. Els polítics estan envoltats d’un seguici de petits homenets i donetes que són, també, els que s’aprofiten de les engrunes de l’aura del poder. I, com se n’aprofiten, doncs? De múltiples formes: l’amiguisme, el col·laboracionisme, jugar a “la puta la ramoneta”, a callar com una meuca: “tu no diguis res que jo col·loco al teu germà en un lloc ben pagat de l’administració”, el servilisme institucional, el mutisme informatiu en els mitjans de comunicació ja siguin privats o públics, la manipulació de mitjans institucionals, … I, així podríem estar molta estona parlant de les mil formes que els partits polítics atensats al poder segueixen estirant fils i col·locant als seus peons de confiança per d’aquesta manera seguir exercint el poder democràtic (sic); i seguir, també, agafats a la mamella del tot poderós diner. De tot això se’n diu corrupció. Això sí: Corrupció democràtica! Quina paradoxa, oi? Currupció i democràcia agafats de la mà.

No conec cap polític que estigui a l’atur. Ells no cobren el subsidi d’atur mai. No saben el que és, vaja. Potser caldria que algun dia el cobressin per així saber valorar el que es estar a l’atur, a més de veure com s’acaben els dies del subsidi i no trobes feina i la teva ansietat solca la frontera de la depressió i la desesperació. Clar, que sempre et queda l’opció de convertir-te en un militant d’algun partit que estigui al poder en aquell moment i poder gaudir dels avantatges de l’amiguisme partidista que tant de moda està ara: Bé, no ara, no, sempre ha estat així: en temps de democràcia i de dictadura. Som en una democràcia, sí. En una puta democràcia tutelada pels partits polítics i sense deixar participar a la ciutadania. Podríem dir que som en una dictadura democràtica de partits?