VÍCTOR ALEXANDRE : “En aquest món hem vingut a canviar totes aquelles coses que ens són adverses”


Imatge

VÍCTOR ALEXANDRE 
Periodista i escriptor
Òscar Batet
Director del Diari de Mataró.CAT
Entrevista publicada el 7-12-2007

  

Víctor Alexandre Benet (Barcelona, 1950) és periodista i escriptor. Va debutar l’any 1972 a Ràdio Popular d’Eivissa i l’any 1975, ja a Barcelona, a l’antena de Ràdio Joventut, es va convertir en el primer professional que va dirigir i presentar un programa de música estrangera en català. Ha estat director i presentador de programes de Ràdio 4 i corresponsal a Alemanya pel diari Avui, el setmanari El Temps i la cadena SER. Premi Recull de Periodisme 1996, Premi Nacional Lluís Companys 2005 i Premi Francesc Ferrer i Gironès 2006, ha presentat un programa sobre cinema a TVE-Catalunya, ha estat redactor del programa Clàssica del Canal 33 i és autor de diverses obres de ficció per a la ràdio. També col·labora habitualment a El Singular Digital i el diari basc Berria i és membre del Consell Editorial del Diari de Sant Cugat.

Ha publicat Jo no sóc espanyol (1999) (traduït posteriorment a l’espanyol), Despullant Espanya (2001), Despullats (2003), amb Joel Joan, i el mateix any, Senyor President, definit per La Semaine de Roussillon com “el millor assaig mai escrit sobre la realitat catalana i sobre el respecte universal a totes les diferències”. L’any 2004 va publicar el llibre El cas Carod, que també ha estat traduït a l’espanyol, el 2005 va debutar en la ficció literària amb El somriure de Burt Lancaster, deu històries curtes sobre la importància de l’atzar en la vida de les persones, i el 2006 ha estat guardonat amb el Premi d’Assaig Francesc Ferrer i Gironès per La paraula contra el mur. El seu darrer llibre, editat el 2006, és TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d’Espanya?

Recentment ha escrit l’obra teatral Èric i l’Exèrcit del Fènix, basada en el llibre del mateix nom d’Èric Bertran, que actualment es representa al Teatre Borràs de Barcelona amb direcció de Pere Planella.

(Biografia extreta del web : VictorAlexandre.cat)

 -La llengua catalana està en perill?

En perill sí, perquè, si no estigués en perill no en parlaríem. Aquesta és la evidència més gran, no? És cert que llengües que des del nostre punt de vista no estan en perill, per exemple la francesa, també a França en parlen i la volen protegir de la força de l’anglès. Això ens hauria de fer reflexionar si un estat amb tots els ets i uts i una llengua amb el potencial que té la llengua francesa, amb tants estats que la parlen, té por de la globalització i de l’hegemonia que pot suposar l’anglès, com hem d’estar nosaltres que no tenim ni estructures estatals per defensar-la? Si la llengua catalana està en perill com ho estan altres llengües amenaçades en aquesta època de la globalització, però el perill més gran de la llengua catalana no és lingüístic, sinó polític. No té estructures per defensar-se i per tant està amenaçada de mort; això no vol dir que mori, perquè jo sóc optimista. Penso que aquest país políticament farà un gir i, aleshores, el podrem capgirar una mica, però el terreny que ha perdut la llengua catalana, ja difícilment el recuperarà. No parlo de barbarismes, sinó de sintaxis, d’estructura, comença a ser un calc de la llengua espanyola. Hi ha llengües més petites que nosaltres en demografia que tenen molt més bona salut, però és que darrera del cas català continua havent-hi un problema polític. El danès té més bona salut que el català perquè té unes estructures d’Estat que li permeten defensar-se dins el seu àmbit, cosa que no té la llengua catalana.

-Creus que pot arribar a desaparèixer?

La llengua catalana desapareixarà com desapareix tot en aquesta vida. No hi ha res que sigui etern. Desapareixerà com han desaparegut llengües grans i grans imperis. El que passa és que nosaltres tenim l’obligació de defensar-la i no provocar la seva mort. El que no podem fer és assassinar-la. Aquesta és una pregunta que pot servir per qualsevol llengua: la llengua danesa morirà algun dia? Sí, clar, i la llengua anglesa, tot i que des de la perspectiva del present sembli molt llunyà. Ara, la llengua catalana, com que no té eïnes d’autodefensa, és molt més propensa. No ens enganyem: el bilingüisme no existeix, no a nivell general. Existeix individualment, hi ha persones que són bilingües per raons familiars, però els pobles no són bilingües. Un poble té una llengua i s’expressa a través d’ella. La coexistència de dues llengües és impossible perquè sempre n’hi ha una de forta i una de feble i ens volen fer creure que la llengua petita es menjarà a la grossa. Impossible. Per entendre-ho, només cal posar un peix gran i un de petit en una peixera. El peix petit només durarà uns minuts. Si la llengua catalana no és llengua oficial i única a Catalunya, està condemnada a desaparèixer per raons òbvies. Això no vol dir que la gent hagi de deixar de saber espanyol, no. Els danesos també saben anglès i pots anar on vulguis de Dinarmarca i et podràs entendre amb anglès perfectament, però la llengua oficial de Dinamarca és el danès, no l’anglès.

-Per què sovint es fa de la llengua motiu de confrontació política i social?

Perquè la llengua mou moltes emocions, i això ho veiem cada vegada que hi ha un debat, per exemple a la televisió quan es toca aquest tema, les passions esclaten com no esclaten en cap altre debat. Es pot parlar de víctimes de maltractament, es pot parlar d’accidents de trànsit i es pot parlar de moltes coses, però mai hi ha aquesta passió. La gent parla d’una manera molt entenimentada, però quan es toca la llengua, toques el tema polític. I darrera de la defensa de la llengua espanyola que puguin fer alguns hi ha evidentment una actitud profundament nacionalista espanyola que defensa l’hegemonia espanyola vers la catalana, el que passa és que no es diu. És una excusa per defensar-ho, però s’utilitza la llengua; igual que el blaverisme al País Valencià defensa el valencià com si fos una llengua diferent del català. Però és que darrera d’això hi ha una actitud política netament espanyolista!

-De quina manera afecta el fenòmen de la immigració a la situació del català?

Jo no culparia la immigració del tema de la llengua. Crec que la immigració s’utilitza per defugir les pròpies responsabilitats. El senyor que ve del Senegal no té cap culpa del problema que pateix la llengua catalana. No el podem culpabilitzar de dir que esfonsa la llengua. Ell ve aquí a guanyar-se la vida i es troba amb el que es troba: un conflicte polític entre Catalunya i Espanya que no hem sabut resoldre i, clar, culpabilitzar-lo de la nostra manca de capacitat és profundament injust. És cert que la immigració ha estat utilitzada sempre pel poder per conquerir pobles. La Xina ho està fent al Tibet. Al Tibet hi havia sis milions de persones i en aquest moment hi ha vuit milions de xinesos. És a dir: la Xina ha enviat més gent que no pas els habitants del Tibet, perquè si hi ha més gent de fora que de dins, els de fora acaben dominant els de dins, i la llengua dels de fora acaba dominant la llengua genuïna dels de la terra, de manera que els de dins es troben que cada vegada que han de fer un tràmit troben que els funcionaris no saben la llengua. Els tibetans es veuen obligats a aprendre el xinès i el mateix va passar amb els catalans. Els catalans no sabien de parlar espanyol, però els funcionaris que es trobaven darrera els taulells no sabien català i com que tenien un grau d’autoritat per sobre dels catalans, era el català que havia d’aprendre la llengua del funcionari. Això encara passa avui dia. La immigració és un instrument del espanyolisme, això sí, especialment la immigració sud-americana que parla espanyol, i s’ha convertit en un aliat involuntari o inconscient del poder espanyolista.

-Parlem molt dels Països Catalans, però les Illes i el País Valencià estan radicalment castellanitzats…

Cada territori té una realitat diferent i aplicar certes polítiques en un altre territori no sempre és una bona estratègia. Ara bé, fixem-nos en qui ha governat les Illes fins fa uns mesos i qui governa el País Valencià: el Partit Popular. És un partit que dins el seu programa hi ha l’esquarterament dràstic dels Països Catalans i per aconseguir-ho aplica la política més vella del món: divideix i venceràs. De tota manera, jo no seria tan pesimista respecte a aquests territoris. És cert que hi ha zones que són molt fosques en aquest sentit, però n’hi ha d’altres on la llengua catalana té una certa vitalitat. Sueca, per exemple, és practicament monolingüe, és catalana. A València, en canvi, és horrorós. Però les coses poden canviar si el país fa un tomb. És el cas d’Israel i de la llengua hebrea. L’hebreu era una llengua pràcticament en extinció, però a partir que el poble jueu aconsegueix ser un Estat, la situació es capgira ràpidament. Avui, l’hebreu té una vitalitat immensa, encara que no és l’hebreu d’abans; per això dic que hi ha coses que es perden… Torna a ser un problema polític.

-Independència per a Catalunya i per a tots els Països Catalans, tot alhora?

Hi ha gent que és molt dràstica amb això, jo no ho seria tant. El concepte de Països Catalans el tinc claríssim, però són relitats diferents. Estem esmicolats i cada territori té un govern diferent, i conjuminar això és molt difícil. Si Catalunya fa un cop de cap i tira endavant la independència, com la poden seguir el País Valencià i les Illes si hi governa el PP? És impossible. Però també seria absurd dir: “Ah, no, no! Fins que el País Valencià i les Illes no canviïn, Catalunya s’esperarà i es conformarà sent espanyola. Si una persona pateix una paràlisi del seu cos, i,  aleshores, el metge li diu: si intervinc, la meitat del teu cos recuperarà la plena normalitat; l’altra part no és irreversible, però és molt més lenta i no et puc garantir quan trigarà. Si no operem et quedes absolutament paralitzat. Què vols fer? Jo crec que la resposta de qualsevol seria que es tiri endavant i la resta ja vindrà.

-Durant els anys 50, 60 i 70, Franco va enviar milers de persones d’arreu Espanya a Catalunya. Creus que aquesta va ser una forma de colonització cultural, lingüística i social?

Sí, sí, clar. Això ho han fet tots els pobles del món. També ho va fer Catalunya a l’Alguer. S’envia gent i, és clar, o fas fora els que hi havia o són més que els que arriben que els que hi ha. Es tracta d’aconseguir minoritzar el poble autòcton. Quan el tens minoritzat, el domines. Aleshores, pots fer la demagògia aquella de dir: “És que a Catalunya el cinquanta per cent de la gent que hi ha és hispanoparlant, té la llengua espanyola com la llengua materna”. La llengua espanyola mereix tots els respectes com a llengua, però la llengua pròpia de Catalunya és el català, independentment de les llengües maternes que tingui la gent que ha vingut a viure a Catalunya. Des d’un punt de vista universalista, seria injust considerar que els hispanoparlants han de ternir més drets que els parlants de woolof, que són els senegalesos. Perquè… que no som tots iguals? O és que hi ha catalans de primera i catalans de segona? Per què un català amb la mare a Burgos ha de ser superior a un català amb la mare a Dakar? Davant la llei, tots han de tenir els mateixos drets, independentment la llengua que cadascú parli a casa seva. La llengua pròpia d’aquest país és el català i ha de ser la llengua vehicular. Perquè si no, és una llengua inútil i el que no és necessari desapareix.

Pots viure a Catalunya sense saber un borrall de català. En canvi pots tenir problemes greus si no saps espanyol, perquè una gran quantitat dels seus continguts són en espanyol. És impossible mirar TV3 avui dia si no saps espanyol, perquè una gran quantitat dels seus continguts són en espanyol.

 

-Actualment a Catalunya, l’esquerra està políticament fragmentada. D’una banda, hi ha un nacionalisme espanyol: PSC-PSOE i Iniciativa per Catalunya, i de l’altra, un nacionalisme català: ERC i altres partits petits. Com és pot assolir la independència amb aquesta divisió?

La divisió del catalanisme és greu, perquè hi ha gent que és molt excloent. Jo els diria: escolteu, si aneu excloent gent, us quedareu sols. És que si anem així, al final resultarà que els autèntics catalans, els únics autèntics catalans, són els de la CUP o els Maulets. Jo estic d’acord amb tots els seus plantejaments. D’acord, em sembla molt bé, però, si ni els d’ERC no són independentistes, al final queden quatre gats aquí, i no veig la manera de ser independents. Jo seria molt més afectuós amb la gent que és catalanista, però que té tempos diferents. Els processos són sempre individuals. Cada persona fa el seu procés, i no pots pretendre que el teu fill o la teva dona o qui sigui, faci el procés vital al mateix ritme que tu, perquè això és una exigència que l’altre no pot assumir. De manera que m’agradaria molt tenir asseguts en una taula els de la CUP, els d’Endavant, els Maulets, ERC, la JERC, la gent sobiranista que hi ha a Convergència, que n’hi ha molta també, la gent sobiranista que hi ha a Iniciativa, que també n’hi ha –una altra cosa és la política dels seus partits-, perquè si no estem units, no hi ha manera. No cal que inventem, mirem el que fa Espanya, el nacionalisme espanyol -d’esquerres i de dretes- està profundament unit. És molt hermètic. No hi ha diferències essencials entre el PP i el PSOE pel que fa a Espanya, només matisos dialèctics. Copiem-los i estiguem units. Jo demanaria unitat a la gent sobiranista d’aquest país. Aquesta guerra fraticida que hi ha entre ERC i Convergència em sembla molt negativa per al país i molt beneficiosa per a Espanya.

-Quines diferències substancials hi ha entre el nacionalisme català d’esquerres i el nacionalisme català de dretes?

El nacionalisme català de dretes, justament perquè és de dretes, és conservador i no té com a prioritat la màxima cota de llibertats polítiques d’aquest país. Això ho guarda a la cartera de les emocions. Emotivament, amb Convergència hi trobes una afinitat. Un gruix de Convergència votaria sí a la independència, però això no és materialitza perquè per a tota aquesta gent encara és una cosa emotiva i no es veu en cor de portar-ho a la pràctica; per a ells la prioritat és el dia a dia, la tranquil·litat, l’economia, els bons aliments, el qui dia passa any empeny… I, clar, així no s’avança. Aquesta és la diferència entre l’una i l’altra. Però crec que hi ha moltes més coses que els uneixen que no pas els separen.

-Podem confiar en un partit nacionalista català i de dretes com és CiU?

Home, confiar… N’hi ha prou de mirar enrera i veure que és un partit que ha governat durant un quart de segle i fins on ha estat capaç d’arribar. La veritat és que en aquest període de temps, ha fet algunes coses que són conquestes i que s’han de reconèixer, com és la existència de TV3 o els Mossos d’Esquadra. Són petites victòries, interessants, però el país, durant un quart de segle, ha estat estabornit nacionalment parlant. És després de la marxa de Pujol que el país es desperta políticament. És quan l’independentisme és converteix en la tercera força parlamentària amb 23 diputats i creix espectacularment. I perquè passa això? Passa perquè és gent jove, gent que s’incorpora al vot per primer cop. CiU ho ha reconegut, les baixes que està patint és perquè la gent se li mor. Aixo vol dir que estan defensant unes idees que no sintonitzen amb els nous catalans que vénen, que no han viscut una guerra, que són gent desacomplexada i que volen tenir els mateixos drets que pugui tenir Holanda, Suècia o el que sigui; i els defensa. Per a mi, un govern hegemònic de CiU seria una involució. Seria un quart de segle més mantenint aquesta política de peix al cove i de qui dia passa any empeny. I algú pot dir: hem avançat molt amb ERC al govern? La veritat és que no. Jo estic radicalment en contra que Esquerra hagi fet president al Montilla. Crec que era més digne estar a l’oposició i crèixer. Encara que Esquerra ens vulgui fer creure que sí, no hem avançat gens. Si s’ho creu, és que és innocent, perquè el projecte del PSC no contempla, ni en els somnis més al·lucinants, la independència de Catalunya. És l’últim que convé al PSC. Si hi ha consciència nacional a Catalunya, el PSC desapareix. A més consciència nacional, menys votants té el PSC. Com més espanyolitzats estiguem els catalans, més votants té el PSC. La política que s’aplica a TV3 està en aquesta línia.

-El PSC com a braç executor del nacionalisme espanyol…

Sí, el PSC és un partit netament espanyolista. Jo no tinc manies en definir la gent del PSC. Ja sé que hi ha algú que no ho és, com per exemple en Robert de Ventós, l’Oriol Bohigas, que defensen la independència de Catalunya, però que no tenen cap mena de pes específic dins el PSC, són gairebé  peces ornamentals, li donen una certa capa de catalanisme, però el PSC és un partit nacionalista espanyol. Algú dirà: “Això és molt fort!”. Sí, clar, és que si no utilitzem bé les paraules i els termes, hi ha confusió. A mi no m’ofèn que em diguin que sóc un nacionalista català, perquè defenso la independència de Catalunya, i per tant defenso els drets nacionals d’aquest poble. El que estic desitjant és deixar de ser-ho per ser un ciutadà com de qualsevol altre país que té un Estat i que per tant ja no entén el seu nacionalisme. Jo no entenc el nacionalisme espanyol… Què defensa si ja té un Estat?

El nacionalisme l’entenc com una mesura de supervivència. Si el que defensa els drets nacionals de Catalunya, la unitat dels Països Catalans, la independència, és un nacionalista català, és evident que aquell que defensa la unitat d’Espanya és un nacionalista espanyol, sigui de dretes o d’esquerres.

El PSC defensa la unitat d’Espanya com una cosa inamovible fins a la fi dels temps. Això és nacionalisme espanyol, diguem les coses pel seu nom. Ara, si aquesta terminologia els ofèn, els molesta, l’únic que han de fer és passar-se al catalanisme, on sempre seran benvinguts.

-La direcció del PSC diu que cal un canvi generacional als ajuntaments catalans. És l’excusa per espanyolitzar encara més el PSC?

El país està experimentant un canvi generacional. La prova és el creixement de l’independentisme. El PSC també s’ho hauria de fer mirar nacionalment parlant, perquè la davallada de vots que ha tingut en aquestes últimes eleccions ha estat espectacular. Els que van a contracorrent són ells, que no sintonitzen amb els nous temps i amb els nous catalans que arriben.

-Com anem d’autoestima els catalans?

Baixa. No tot és autoodi. Hi ha gent que té autoodi, certament, i això és greu. Algú que odïi el que ell representa i que voldria deixar de ser ell per convertir-se en part d’un altre, és carn de psiquiatre. S’ha d’entendre per què passa. Només passa en pobles perdedors. El poble jueu també té autoodi. El poble anglès, no. No es concep que un anglès tingui autoodi, un jueu sí, perquè la seva és una història de derrotes i la de l’anglès, de victòries. I el poble alemany també té autoodi perquè ha viscut humiliacions històriques per raons de guerra. També hi ha alemanys que s’avergonyeixen del seu poble. Els catalans  tenim l’autoestima baixa perquè hem perdut i aquesta autoestima baixa es manifesta en tots els àmbits i un d’ells és la llengua. Creiem que hem de canviar de llengua quan algú parla espanyol, encara que ens entengui perfectament en català, perquè ens considerem inferiors, i l’inferior sempre s’ha d’amotllar al superior. Aquesta actitud no la te mai un hispanoparlant, perquè ell té moral de victòria, i ell continua parlant en espanyol sense cap mala fe. El català que canviarà la seva llengua. L’hispanoparlant no canvia mai, encara que estigui a TV3; va a un debat i parla en espanyol. Ara que un català, quan parla amb un espanyol, parli en la seva llengua, és considerat immoral i de mala educació per alguns. És l’excusa que utilitzen per justificar una actitud que és injustificable des de qualsevol punt de vista.

-Espanya odia Catalunya?

Hi ha racisme. Això és molt delicat, perquè algú es pot posar les mans al cap quan dius que a Espanya hi ha racisme anticatalà. Hi ha catalanofòbia i molt forta. No tots els espanyols, evidentment, odien Catalunya i els catalans, per sort. Però estaria bé que sortissin i que quan s’ataca Catalunya, la defensessin igual que surten a reivindicar els Drets Humans d’altres pobles que hi ha a la Terra. Aquestes veus espanyoles que surten en defensa dels Drets Humans callen davant de les  injustícies que es puguin cometre o de les barbaritats que puguin dir altres espanyols. Jo vull creure que hi ha espanyols que no tenen cap mena de catalanofòbia, però hi ha un racisme que no és de pigmentació, sinó que és un racisme de concepte. Algú dirà: “Això és molt fort de dir!”, però si això no existís, cap polític ho utilitzaria perquè no trobaria un camp adobat. El senyor Rodríguez Ibarra o l’Esperanza Aguirre, els nacionalistes espanyols del PSOE, el PP, utilitzen els catalans com a concepte i es permeten fer boicots. Si no hi hagués racisme, odi contra Catalunya, no hi hauria resposta. El boicot seria un fracàs i aquesta gent no recolliria vots malparlant de Catalunya, seria una estratègia fallida, però com que no és veritat, tots aquests polítics continuen utilitzant el tema Català. Que hi ha racisme és innegable.

-En el teu llibre Despullant Espanya, preguntes: “Què ens passa als catalans, existim com a poble o sóm un miratge de la història?…

Si els catalans ens vantem de tenir mil anys d’història, potser ja és hora que diguem que volem ser grans. Jo defenso la independència, no tan sols de  Catalunya, sinó de qualsevol poble del món que tingui consciència de ser-ho. Per tant, crec que no s’ha de defensar la independència per raons polítiques, que n’hi ha, sinó per raons merament humanes. Quan l’ésser humà es fa gran, esdevé adult, i quan és adult, llevat que sigui un pocapena, pretén prendre decisions pròpies i assumir les conseqüències d’aquestes decisions. Vol ser un individu independent. El que no s’entén és quan un poble és adult consenteixi que un altre poble prengui decisions per ell. Catalunya serà el que els catalans vulguin. I si els catalans no volen ser res, si prefereixen ser cap de sardina que cua de lluç, serà així i s’haurà d’assumir. Però jo crec que aquest poble té energia pròpia per donar un cop de timó i canviar la història. En aquest món no hem vingut a fer vida contemplativa. Jo no em conformo amb les injustícies que veig. En aquest món hem vingut a canviar el curs de la història i a canviar totes aquelles coses que ens són adverses.

-També del teu llibre Jo no sóc espanyol hi ha una frase de Núria Cadenes que em va agradar molt i alhora em va colpir: “Primer s’obliga al vençut a aprendre la llengua del vencedor, després se li diu que és també la llengua del seu poble” …

El procés és aquest. Un poble és monolingüe, com tots els pobles, parla la seva llengua. Arriba el colonitzador i al principi es troba que els habitants no l’entenen, però com que el domina políticament i antigament d’una manera bèlica, poc a poc el poble autòcton va aprenent la llengua del colonitzador,   fins que arriba un moment en què ja la parla perfectament. Llavors, el colonitzador li diu que aquell poble és bilingüe, perquè ja parla la llengua dels vencedors, i el colonitzat o vençut no s’adona que l’estació següent del procés és tornar a ser un poble monolingüe, només la llengua del colonitzador.

Hi ha un estadi en què el bilingüisme és un pont entre dos monolingüismes, l’autòcton i el del colonitzador. El poble parla una llengua, n’aprèn un altra i com que el domini persisteix acaba perdent la seva i queda monolingüe altre cop, però ja amb la llengua que va venir de fora.

-Com se’t va ocórrer portar al teatre el que li va passar a l’Èric Bertran?

De fet no s’en va ocórrer a mi, se li va ocórrer al director, Pere Planella, perquè va llegir el llibre.

Jo havia tutelat el llibre i n’havia fet el pròleg i per tant coneixia molt bé la història, però no em va passar pel cap que això es pogués convertir en una obra de teatre. En Planella va llegir el llibre, va veure les possibilitats dramatúrgiques que tenia i aleshores em va encarregar que escrivís l’obra de teatre. No ens coneixíem, ens va presentar en Joel Joan, que és amic meu. Vaig començar a escriure l’obra aquest estiu passat i ja és una realitat. El dia 20 d’abril es va estrenar. És una tragicomèdia amb molt d’humor, malgrat tot el que li va passar a l’Èric: l’assetjament que va patir a l’Audiència Nacional i el que va patir a l’escola. Un nen de catorze anys convertit en terrorista perquè ha enviat un correu demanant l’etiquetatge en català!! Malgrat els trets dramàtics, jo volia que l’espectador no sortís del teatre emprenyat i crispat, sinó que s’ho passés molt bé. Per això l’espectador riu molt, perquè crec que l’humor té càrregues de profunditat molt més fortes que no el drama, i mentre la gent està rient, s’ho està passant bé, pensa que tot això que està veient va passar de veritat. Això no va passar als anys quaranta, va passar l’any 2004 i el 2005.

-Dius que TV3 està cada cop més espanyolitzada. Per què?

Perquè la governa el PSC. El PSC tenia moltes ganes de fer seva TV3. Moltíssimes ganes. Jo mai he admès que ERC es deixés perdre la responsabilitat sobre TV3 i Catalunya Ràdio, perquè ERC no té cap altaveu mediàtic. I el PSC té la immensa majoria dels mitjans de comunicació de Catalunya en la seva òrbita. Això només passa a les dictadures. Cedir fins i tot els mitjans de comunicació públics, per a Esquerra és un suïcidi. A més, pel país -perquè una televisió en mans d’un partit nacionalista espanyol, disfressat de catalanisme amb una “c”, però en definitiva no és res més que el PSOE- implica una rentada de cervell molt profunda que arriba a les llars de tots els catalans. Sense que se n’adonin, dia rere dia, telenotícies rere telenotícies, els catalans són víctimes d’una profunda rentada de cervell en què s’intenta, amb bons resultats, que interioritzin que Espanya forma part de la seva realitat, que Catalunya i Espanya són una cosa indestriable fins que arribi el dia del judici final, que Burgos és una realitat molt més propera pel català que no pas Perpinyà, etc.. D’això es tracta. L’allau de notícies insignificants que TV3 ens dóna sobre Espanya té aquest objectiu: que Àvila, Toledo, Burgos, formen part del nostre mapa mental i, en canvi, el País Valencià, les Illes, Perpinyà són realitats anecdòtiques que només tenen sentit quan passa alguna cosa important. Si TV3 i Catalunya Ràdio continuen en mans d’aquesta gent, la consciència nacional dels catalans baixa i això significa més vots per aquest partit. Això és el que pretén fer: utilitzar TV3 com a instrument per aconseguir uns objectius electorals. Des d’aquest punt de vista, doncs, mala peça al teler.

-Catalunya Ràdio també està espanyolitzada?

Sí, també. Molt. Només has d’agafar els informatius de Catalunya Ràdio i veure com es prioritza notícies espanyoles. Tot passa per Espanya. Els referents sempre són espanyols. Tot això és molt subtil a vegades, però com que estem tan espanyolitzats, ni ens n’adonem. Quan se’ns parla, per exemple, que una persona ha batut alguna marca o ha fet alguna cosa que no s’havia fet mai a Espanya, estem parlant de ràdio nacional de Catalunya. Quina importància té que allò no s’hagi fet mai a Espanya? El marc immediat ha de ser Europa, no cal passar per Espanya per a anar a Europa. Una altra prova la tenim en la marginació que pateixen a Catalunya Ràdio moltes persones que tenen clar quin el seu país; i els que no es veuen marginats és perquè són bons minyons que mai s’enfrontaran amb el poder. Prefereixen tranquil·litat i bons aliments i anar fent. I, aquells que s’hi enfronten, com per exemple la Rita Marzoa, són castigats severament, i de passar a fer un programa de tres a quatre de la tarda, la passen a les sis del matí. I se’ls crida al despatx, com la van cridar a ella, i li van preguntar com és que feia un programa dedicat als Països Catalans de tres a quatre, quan el terme Països Catalans, segons el punt de vista de la direcció de Catalunya Ràdio, és un terme d’ofensa per al País Valencià. Això va anar així i com que Rita Marzoa no en va fer cas d’aquest advertiment, va ser apartada dràsticament.

Els Països Catalans és una cosa que fa mal al PSC i els comissaris polítics que hi ha a TV3 i a Catalunya Ràdio actuen en conseqüència. Cada vegada que ensumen algú que té clara consciència nacional d’aquest país, amb el seu sectarisme ferotge el decanten ràpidament. La S del PSC no és de socialista, és de sectari. És un partit profundament, esfereïdorament sectari, sense escrúpols. Això no havia passat mai amb Convergència i Unió. A CiU se li podran fer moltes crítiques, però no té aquest sectarisme.  TV· també va tenir cert grau d’espanyolització amb CiU, però no va arribar mai a aquests límits. Havia estat més per deixadesa, per desídia, per por, que no pas per sectarisme. La prova és que amb CiU hi havia gent que eren socialistes fins el moll de l’os, com el senyor Carles Francino o l’Àngels Barceló. Si aquests presentadors haguessin estat independentistes, avui en dia, amb el PSC governant TV3, no tindrien feina. Aquesta és la diferència. I això és gravíssim.

-Espanyolitza més un telenotícies de TV3 que “La mañana de la COPE”?

Sí, molt més, i d’una manera abassegadora. Pot semblar un estirabot dit així, perquè clar, tots sabem que és “La mañana de la COPE”, però n’hi ha prou d’analitzar-ho per veure que és així. “La mañana de la COPE” no espanyolitza, perquè quan un oient català escolta la COPE, sap molt bé el que està escoltant i  té tots els mecanismes de defensa, té tots els filtres posats i és impermeable. Les diuen de l’alçada d’un campanar, però el que la COPE digui respecte Catalunya no espanyolitza. En canvi, quan seus al sofà i veus TV3, tots aquests mecanismes es desactiven, els filtres desapareixen, perquè -és clar- és la teva, i parla la teva llengua i d’una manera molt més civilitzada i tot és molt més entenimentat, més bonic i amb formes molt més amables. I, llavors, aquí et relaxes, i és justament quan estàs relaxat on entra tot el missatge espanyolitzador que va regint dins el teu cervell. Et va transmeten tot aquest cúmul de missatges que dèiem abans. Quan la gent escolta la COPE está armada psicològicament, quan veu TV3 es desarma, perquè creu que no li cal i aquí és on entren els gols a la porteria.

-Quan l’exalcalde de Mataró Joan Majó va anar a Madrid com a ministre d’indústria, va ser el “ministro catalán”. Ara és un espanyol a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió?

Això és divertit, perquè això demostra que el personatge del traïdor, al llarg de la història de la humanitat, és un personatge patètic, perquè finalment no es estimat per ningú. La qual cosa hauria de fer reflexionar tots els botiflers. A casa seva són menyspreats justament perquè s’alien amb el conqueridor, i a fora, el conqueridor els menysprea profundament perquè sap que són traïdors, i a cap poble li agraden els traïdors. El poble conqueridor es beneficia del traïdor, però no el vol en realitat, no estima com un dels seus. Pensa que si aquest estigués al nostre bàndol faria el mateix. No té principis. El senyor Joan Majó era ministre a l’època dels GAL i jo no puc concebre que algú pogués ocupar un càrrec així en una època com aquesta. Si jo fos ministre d’un govern que ha creat una banda terrorista, jo, per principis, dimiteixo. I el senyor Joan Majó va continuar sent ministre sense cap problema i això ja demostra moltes coses. El senyor Joan Majó és un polític espanyolista, que practica l’espanyolisme en la mesura que li és possible, i justament l’han posat en aquest càrrec de director general de la Corporació  perquè faci aquesta política, i ell fa la política que interessa el PSC. Si no ho fes, el farien fora.

 

-L’Estat Espanyol sempre ha tingut un tracte diferenciat envers a Euskadi i Catalunya, sempre ha deixat fer més als bascos que a nosaltres. Per què?

Perquè no hi veu tantes diferències. Espanya té clara consciència que Catalunya és un altre poble, que  és una altra nació. I se’ls nota moltes vegades en declaracions que fan els polítics, se’ls nota de seguida. Que un quadre, posem pel cas, se’n vagi del museu del Prado i vagi a parar al museu Pisasso de Barcelona, ells ho viuen com si els arranquessin un queixal; és com si els diguessin que aquell quadre ja no estarà a Espanya i estarà en un museu d’Amsterdam. Clar, això és anar a un altre país, això és anar a l’estranger. Per això quan una empresa multinacional s’instal·la a Barcelona i deixa de tenir la seu a Madrid, ells ho viuen com si els arranquessin un braç, com si aquella empresa se n’anès a un altre país, perquè realment ho és. En canvi amb el País Basc això no passa. Hi ha el tema de la llengua també. La llengua basca s’està recuperant, però durant una època es parlava en àmbits molt reduïts. En parlar la mateixa llengua, els espanyols –lògicament- no experimentaven aquesta animadversió cap al poble basc. I mira que la guerra amb armes s’ha fet des del País Basc! Des de Catalunya, aquesta qüestió no ha existit, però tot i així l’animadversió contra Catalunya és més forta, perquè la llengua marca l’existència de dos pobles, que és el que ells sempre han intentat abatre. Per això hi ha més simpàties cap al poble basc que no pas cap el poble català.

-Euskadi arribarà abans a la independència que Catalunya?

No ho crec. Crec que hi arribarem plegats. Hi ha massa proximitat perquè es pugui produir un procés i l’altre no. Si el País Basc celebrés ja un referèndum d’autodeterminació, és impossible pensar que al cap de quatre dies no es faria a Catalunya. Ens quedaria cara de babaus! Espanya ho sap tot això i ho intentarà impedir com sigui. Jo crec que la independència de Catalunya ha d’arribar aviat. Aquest tipus de coses, quan passen, passen d’una manera molt ràpida i mai no hi ha un motiu veritablement gros com perquè allò passi.

En una relació de parella, quan dues persones se separen, sempre hi ha una causa, no? Hi ha hagut un deteriorament que es va manifestant a poc a poc, però el que produeix la separació, si ho analitzes bé, la gota que fa vessar el got, no és motiu per separar-se, és només un detonant. La separació és la culminació d’un procés, i quan això passi, el motiu que mourà les fitxes del taulell d’escacs serà molt insignificant. ¿I com és possible que per això aquest poble faci aquest cop de timó, i no l’ha fet en coses molt més grosses que li han passat abans? Perquè estàvem en el procés i no era el moment de fer-ho.

-Sobre l’Estatut, que haurem de fer els catalans si a Madrid ens el retallen?

El que es faci es farà tard, en tot cas. Ens tomben l’Estatut del 30 de setembre, que ja era poca cosa per un poble amb un mínim de dignitat, però era molt més que la pelleringa escardalenca en què s’ha convertit. En aquell moment, el poble de Catalunya, a través dels seus representants polítics -mira que és difícil que la gent es posi d’acord en un 90 per cent-, democràticament, pacíficament, el Parlament de Catalunya, que és el pols d’un país, ve el país del costat i ens diu “ja us hi podeu posar fulles, perquè qui decideix som nosaltres”. Això és tan ofensiu, que és quan el poble de Catalunya ha de sortir al carrer i dir no. Ni parlar-ne. El que hem decidit nosaltres sobre la nostra pròpia vida, això no ho toca ningú. I ara estem gastant una energia inútil. Des del meu punt de vista, el millor que es podria fer és no tocar el que ha quedat d’aquest Estatut, que és raquític. Si no ho fan, poden mobilitzar la gent. El que passa és que a veure qui mobilitza la gent? Tots els que van dir que votéssim aquest Estatut, que és una  meravella, encara ho diuen. A aquests no els interessa que ens mobilitzem. El PSC mobilitzarà la societat catalana? Si el PSC ha estat el gran aliat del buidatge d’aquest Estatut. Els diputats catalans han votat en contra de l’Estatut de Catalunya. Ens queda Esquerra Republicana i Convergència i Unió, si oblidessin les seves rancúnies, i el sector sobiranista d’Iniciativa. Si tots ells s’unissin i mobilitzessin la gent encara es podria aconseguir alguna cosa.

-Quin preu cal pagar per ser un periodista i escriptor independentista?

L’estigmatització. Ets una persona incòmoda. Hi ha molta hipocresia. Tots aquests hipòcrites que ara fan lloances del Manuel de Pedrolo o del Ramon Barnils em fan fàstic, de debò, perquè tota aquesta gent no els donaven feina. Les penúries econòmiques del Pedrolo i del Barnils són escandaloses. Ara queda molt bé dir: “Ramon Barnils, periodista incòmode amb el poder, sempre contestatari” o “Manuel de Pedrolo, un escriptor incòmode, d’insobornable catalanitat”. Tot això queda molt bé, però, mentre vivien, aquests que diuen això els tenien profundament marginats, els deixaven sense feina. Jo no tinc feina al meu país. A mi els mitjans de comunicació de Catalunya no em volen. Parlo dels que se suposa que són catalans. El diari Avui és com si veiés el dimoni! Ja em diràs tu, jo no sóc una persona que utilitza grolleries escrivint… M’he de guanyar la vida escrivint al País Basc. Jo hi he pensat molt en això i suposo que és perquè no em poden controlar i, a més, no sóc militant de cap partit. Per a mi, el més important és Catalunya; i si Esquerra no fa el que jo humilment penso ha de fer, em considero amb dret a criticar-ho. Per tant, ets difícil de controlar i no saben per on els pots sortir. A Sant Cugat, per exemple, hi ha una llibreria que no ha volgut tenir el meu llibre La paraula contra el mur, no l’ha volgut tenir per la coberta. Tampoc ha volgut tenir el llibre de l’Èric Bertran, Èric i l’Exèrcit del Fènix. Hi ha una cosa que s’utilitza amb mi, que normalment no s’utilitza mai i que des del punt de vista deontològic periodístic és una aberració: “l’escriptor independentista Víctor Alexandre”. Per què l’escriptor independentista? Jo no veig que els periodistes utilitzin aquest terme ideològic o d’opció de vida per referir-se a altres escriptors. La gent no diu “l’escriptora lesbiana Maria Mercè Marçal”… O “l’escriptor monàrquic Baltasar Porcel”… Què és això? Amb això, el que s’està fent és dir: “Compta amb aquest!”. Desacreditar-lo d’una manera subtil. Quan li dius al lector que aquest un escriptor independentista, ja estàs dient: “Compta amb tot el que diu!”, com si els altres no fessin res. Per què no diuen l’escriptor socialista? O l’escriptor nacionalista espanyol? S’utilitza aquest terme, en el meu cas, per desqualificar-me davant el lector. Aquest és el preu que he de pagar, però jo vull llevar-me cada matí i mirar-me al mirall i tenir dignitat. No vull avergonyir-me de mi mateix.

-Hi ha molts periodistes a Catalunya que han venut la seva ànima nacionalista per conservar el lloc de treball i, per tant, l’estabilitat econòmica?

I tant! N’hi ha que van de nacionalistes i quan els sents a les tertúlies, perquè són de professió tertulians, veus que quan parlen no són ells, sinó el cap d’estratègia política del seu partit. Hi ha algun tertulià que quan parla ell, és com si sentissis parlar David Madí, i són persones que van de nacionalistes. I altres és com si sentissis el cap d’estratègia política del PSC. Tot està entre l’ambició i el compromís. L’ésser humà arriba un moment de la seva vida en que ha de decidir si opta pel compromís o per l’ambició. L’ambició és legítima, és el que mou el món, però no desmesurada. El compromís va lligat a la dignitat. L’ambició és la supervivència, el viure bé, que és legítim que tothom tingui, però arriba un moment que t’has d’enfrontar al compromís. Si no tens compromís amb els drets nacionals del teu poble, amb la llibertat del teu poble, vol dir que per tu ets més important tu que el teu poble.

El problema és com seràs tu si no tens poble. En què et converteixes? Hi ha molts periodistes que entre l’ambició i el compromís, han optat per l’ambició. D’això se’n diu pensament políticament correcte.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s